La petjada ecològica

Arran dels articles publicats relatius a les meves declaracions en aquest Diari, fetes en el marc de la jornada Vers una ecologia integral i social. El nou paradigma del Papa Francesc organitzada per la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell el passat 2 de juliol, m’agradaria fer alguns aclariments.

El tema de la ponència que vaig presentar era El vincle entre naturalesa i espiritualitat. Cap a un nou paradigma. En ella vaig oferir una reflexió global sobre el tema, seguint la línia integral de l’enclícica. Vaig explicar que Laudato si proposa un nou paradigma –nou en la seva formulació, però profundament arrelat en la tradició cristiana– que planteja una lúcida i profunda crítica al paradigma materialista tecnocràtic i a l’economia depredadora que ens han dut on som. Demostra que la justícia social i ambiental són dues cares de la mateixa moneda, i que per això s’han d’abordar simultàniament. Proposa el concepte d’ecologia integral, per no perdre mai la consciència de la nostra interdependència envers la natura. Diu que l’opció de vida cristiana comporta, necessàriament, la de ser protectors de la natura, de conservar la nostra llar comuna, la mare terra. Ens convida a la conversió ecològica, a aprendre a viure millor consumint menys (aquells, sobretot, que formem part del països rics) i ens anima a retornar a un estil de vida frugal, a recuperar una mirada contemplativa, i encoratja els creients a pregar en la natura, amb la natura i per la natura. Convido tothom que no ho hagi fet a llegir-la i reflexionar sincerament sobre el seu missatge.

Com que la jornada es feia a Sant Julià de Lòria, em va semblar oportú fer un apunt a la realitat andorrana, per il·lustrar el significat del concepte de deute ecològic, del qual parla l’encíclica. Per això vaig fer esment als càlculs de la petjada ecològica d’Andorra, que vaig tenir ocasió de dirigir els anys 2003 i 2008, els resultats dels quals vam presentar públicament i són en domini públic, accessibles a la xarxa.

La petjada ecològica és un indicador –internacionalment acceptat– per mesurar la sostenibilitat ecològica dels estats. També permet calcular el deute ecològic, del qual es parla poc, malgrat que és molt més important que el deute econòmic. El càlcul periòdic de la petjada ecològica permet valorar si les tendències d’un país progressen cap a la sostenibilitat o no. Es calcula a partir del sumatori de la superfície de la terra i mar productives que són necessàries per produir els recursos naturals que consumeix un país (energètics, materials, alimentaris, etc) i les emissions i residus que genera. La unitat de mesura d’aquest indicador són les hectàrees globals de terrenys productius, terrestres i marins. No avalua les polítiques ambientals com són la conservació de la natura i el paisatge, la depuració d’aigües, la minimització o gestió de residus, etc., totes elles molt importants per a la qualitat de vida. Donat per entès que totes són necessàries, el que fa l’indicador és calcular els resultats finals, a partir dels recursos consumits i els residus i emissions generats. La sostenibilitat ecològica d’un país es dóna quan la seva petjada ecològica és inferior a 1. En aquest cas, el seu deute ecològic seria nul. La petjada ecològica d’Andorra que vam calcular amb el politòleg andorrà Albert Gomà l’any 2008 equivalia a 13 vegades la superfície del país (unes 5 ha de dèficit per càpita). Correlativament, el deute ecològic equivalia a unes 12 vegades la superfície del país. Si tota la humanitat consumís al mateix ritme que Andorra ho feia l’any 2008, caldrien 2,5 planetes, i només en tenim un, que és la llar de tota la humanitat. Per això, allò que es consumeix en excés ho traiem dels altres, sigui de països empobrits contemporanis, sigui de generacions futures, que heretaran un planeta més pobre i vulnerable.

Per tant, afirmar que Andorra és un dels estats més ecològicament insostenibles del món és una constatació tan objectiva com dir que és un dels estats més alts d’Europa, perquè la meitat de la seva superfície es troba per damunt dels 2000 metres. Si volen, l’afirmació que ha provocat titulars es pot contextualitzar, recordant que la majoria de països europeus són ecològicament insostenibles –uns més i altres menys– i que els microestats amb grans fluxos turístics, com és el cas d’Andorra, són els més ecològicament insostenibles. També vaig dir, però no ha estat recollit per la premsa, que el segon càlcul de la petjada ecològica, impulsat per ADN i patrocinat per la Comissió Nacional Andorra per la Unesco amb la col·laboració del ministeri de Medi Ambient, anava acompanyat d’algunes propostes, com ara el foment dels productes alimentaris locals i mesures d’estalvi i eficiència energètica, totes elles perfectament viables, que permetrien reduir la petjada ecològica d’Andorra un 20%.

Quan el Papa Francesc fa referència als principals obstacles a la “conversió ecològica”, assenyala, en primer lloc, el negacionisme, és dir, negar la gravetat dels problemes ecològics actuals. Un altre obstacle és l’actitud de còmoda passivitat resignada, que fa dir que no s’hi pot fer res. Negar la gravetat de la petjada ecològica d’Andorra no serveix de res, ni ajuda ningú. Creure que no s’hi pot fer res, tampoc. Si realment es vol millorar la sostenibilitat ecològica del país cal començar per acceptar la realitat, i amb responsabilitat i coratge, impulsar propostes viables de transformació. El primer que caldria fer és adoptar el compromís de calcular periòdicament la petjada ecològica, car en desconeixem l’actual. Amb les dades a la mà, hi haurà arguments actuals per plantejar polítiques per reduir la petjada ecològica, sobretot en l’àmbit energètic, que és el seu principal component. El pla Engega per als vehicles elèctrics i el pla Renova per fomentar l’eficiència energètica dels edificis demostren que el compromís del Govern andorrà a avançar va en la bona direcció.

El missatge que l’encíclica transmet és molt crític però esperançador: cal plantejar-nos les coses a fons, i redefinir el que entenem per progrés. Hi ha grans oportunitats, tant de llocs de treball com d’economia del bé comú, associades a la conversió ecològica que preconitza Laudato si. Andorra té un extraordinari potencial humà i natural. Tan de bo tingui la visió, creativitat i emprenedoria per generar un nou model de desenvolupament més just i sostenible.