Mites i realitat de la banca andorrana

Què en sabem els espanyols en realitat de la banca andorrana? Si ens atenem a les dades i aparquem els mites, si valorem objectivament l’estat de salut dels seus comptes i el seu nivell d’homologació amb la normativa –cada cop més exigent– que regeix en el sector financer europeu, el resultat pot sorprendre a molts. Val la pena fer l’exercici, tenint en compte el cost en imatge de dos assumptes recents. Atès el tractament mediàtic d’ambdós, tan ampli en el seu esclat i tan concís en la seva resolució, és molt probable que hagi quedat en el públic una imatge distorsionada de la realitat. Els dos assumptes són, com ja hauran endevinat, l’asse­nyalament de BPA per part del Tresor dels Estats Units com a entitat dedicada al blanqueig i els esquitxos del cas Pujol. És necessari consignar alguns fets.

A principi d’aquest any, Andor­ra va firmar amb la Unió Europea l’intercanvi automàtic d’informació fiscal (IAI), la plena entrada en vigor del qual està prevista per a una data tan pròxima com l’1 de gener del 2017. Quatre dies després de la firma de l’IAI va entrar en vigor el conveni de doble imposició entre el Principat i Espa­nya. Subratllem que Andor­ra havia sortit de la llista espanyola de paradisos fiscals ja el 2010 en subscriure el nostre propi conveni d’intercanvi d’informació fiscal. El ple ajustament a la regulació i les exigències de la UE ve a coronar el treball d’un quart de segle. La història comença a principi de la dècada dels noranta del segle passat. Entre aquella autoregulació, més la inclusió del blanqueig de diner d’origen criminal al Codi Penal, i l’homologació total amb la UE existeixen un grapat de convenis internacionals, lleis, decrets i reglaments que gradualment han convertit el sistema en allò que és avui.

El 2009, Andorra va firmar la Declaració de París i, a partir d’aquí, ha adaptat els estàndards de l’OCDE en matèria de transparència fiscal. Segons allò previst, el Principat ha anat subscrivint convenis bilaterals. L’OCDE n’exigia un mínim de 12; ja en porta 24, entre els quals amb Espanya (2010). El 2011 va aprovar la ratificació del conveni de les Nacions Unides contra la delinqüència organitzada transnacional. El 2013 va legislar contra el blanqueig de capitals incorporant les disposicions normatives de la UE establertes a l’annex monetari del conveni que l’Estat pirinenc havia subscrit amb la Unió.

Aquesta tanda recent de reformes, de les quals amb prou feina citem les més assenyalades, va ser atiada per la crisi financera internacional, pels canvis europeus en la matèria, amb creixents exigències i complexitats, i per la voluntat de les autoritats del Principat –i de la major part d’entitats– de garantir un sector bancari sòlid, transparent i solvent que resultés competitiu per si mateix en l’àmbit internacional, i que fes possible, així mateix, una economia andorrana competitiva en el seu conjunt, facilitant l’acomodament en la globalització de la resta de sectors econòmics. Però abans d’aquesta etapa s’havia anat desmuntant un altre mite persistent: el de la no imposició dels rendiments. De nou mitjançant un acord amb la UE, el 2005 es van establir a Andorra mesures similars a les que recollia la Directiva 2003/48/CE sobre fiscalitat dels rendiments de l’estalvi en forma de pagament d’interessos. De resultes de la qual cosa es va legislar al Principat l’obligació de retenir en origen sobre els pagaments d’interessos per part d’agents establerts a Andorra a persones físiques residents a la UE. Durant els següents sis anys, les retencions van passar del 15% al 20% i d’aquí al 35%. El 75% d’allò retingut es transfereix a la UE. En concret, als països de residència dels beneficiaris.

I què va passar amb BPA? Va ser intervinguda pel Govern andorrà i els seus dipòsits van quedar garantits amb l’ajuda d’un sector que ha complert a ulls clucs amb els estàndards europeus de transparència. I sense banc dolent. El problema, o els problemes, no s’ha de buscar, així, en un sistema que en el seu conjunt ha funcionat, gràcies entre altres coses a la ràpida adaptació a la legislació andorrana de la directiva de la UE sobre la resolució d’entitats bancàries. El problema cal buscar-lo en una entitat que va ignorar les regulacions del seu país i les internacionals, en una entitat que va ajudar els Pujol a evadir impostos. I en un cognom: Cierco. Avui el negoci de BPA ha estat venut d’acord a protocols europeus. Alguna cosa en sabem a Espanya d’entitats desaparegudes, oi?

El sector, net de pols i palla, està agrupat a l’Associació de Bancs Andorrans i representa, juntament amb l’assegurador, més del 20% del PIB. El formen cinc grups: Andbank, MoraBanc, Crèdit Andorrà, BancSabadell d’Andorra i Vall Banc. El seu volum agregat el 2015 va ser de 45.000 milions d’euros, els seus dipòsits estan per sobre dels 11.000 milions i la seva inversió creditícia agregada frega els 6.500. Va tancar l’any amb un benefici net de 168 milions, un 8% menys que l’any anterior, bàsicament a conseqüència dels baixos tipus d’interès a Europa i els costos de la seva expansió internacional. La ràtio de solvència va ser del 21,85%, més del doble del que requereix la seva normativa. La liquiditat agregada va ser del 71,17%. El seu sistema de verificació de l’origen i destí dels fons està avalat per l’FMI i el Consell d’Europa. Des de l’any 2000 hi ha un òrgan independent, la Unitat d’Intel·ligència Financera, que impulsa i coordina mesures de lluita contra el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme. Tot en el marc de la cooperació penal internacional.

Si les arriscades i dubtoses pràctiques, ben conegudes, que van conduir a Espanya al rescat d’una part important del nostre sector financer no han de condicionar, ni de bon tros determinar, el seu futur, tampoc aquest ha de ser el cas d’Andorra, on la confiança dels clients, el principal actiu d’un banc, està més que demostrada. I amb raó.