ETA a Andorra

Els primers es remunten al 1973, “pocs mesos després del meu ingrés al cos i arran de l’assassinat de Carrero Blanco, la policia espanyola ens va demanar si es trobaven aquí tres sospitosos. En un pis de Ciutat de Valls vam trobar unes persones amb una ikurriña al menjador i una ampolla de cava oberta per celebrar la mort de qui hauria estat més que probable successor de Franco.

Allà hi havia sis joves, tres nois i tres noies: un que havia muntat un taller de mecànica de cotxes a Andorra la Vella, on treballava un dels seus companys, i els altres quatre havien trobat feina a les estacions d’esquí...

Qui es va erigir en portaveu espontani del grup va ser identificat amb els noms i la grafia del registre espanyol que es corresponien amb els bascos de Mikel Gardoki Azpiroz. Aquest no va posar cap inconvenient ni a ser identificat ni a anar al despatx central. Va acceptar, com a mesura de control, signar cada dia en un llibre que es va obrir, abans d’entrar a la feina al matí i després de sortir, al vespre. I va complir fins que ja l’any següent deixa de presentar-se un dia, dos, tres... i és que el trio havia desaparegut del Principat.

L’aleshores jove agent manté la sospita que formaven un escamot de l’organització i que potser van muntar una base d’acollida per fer de mugalaris (guies per creuar clandestinament fronteres per part d’altres companys que fugissin d’Espanya), perquè els sis coneixien molt bé la nostra muntanya. Gardoki moriria tres anys més tard, a la sortida d’un bar de Sant Sebastià, en un tiroteig amb agents de la policia espa­nyola.

El 1978, diverses persones van denunciar que uns desconeguts feien pràctiques de tir en un descampat proper al poble de Pal.

L’aleshores ja cap del servei d’investigació del cos de l’ordre i un altre company hi van anar “amb vestit, corbata i mocassins, que vaig cremar amb la neu. Teníem un dinar amb diversos membres de forces de seguretat franceses...”.

Primer van aparèixer tres membres de l’escamot. Betriu i l’acompanyant van disparar uns trets d’intimidació i els tres activistes es van llançar al terra al crit de “no nos matéis”. Els van emmanillar, van comissar les armes que portaven i van continuar en espera amb els quatre agents més arribats com a reforços.

Temien que la resta hagués sentit el so de les armes però a la vall propera on feien les pràctiques, tancada, no hi havia eco, i no ho van escoltar, de manera que van aparèixer igualment, desprevinguts, i en veure la situació es van lliurar també sense resistència.

El País (26 de gener del 1979) donava la seva versió dels fets: els detinguts havien estat Ángel Hernández Murzal, de Sant Sebastià, Juan Félix Oriondo Altuna i Santiago Chinchurreta Chinchurreta, d’Oñati; l’esmentat José María Larretxea Goñi, d’Hernani; Rubén Carvajal González, de Lleó, i Vicente Justa Martínez, d’Ourense.

I el diari espanyol acabava amb el següent retret a Andorra, que reproduïm en l’idioma original: “Tras la detención, las autoridades policiales andorranas guardaron incomprensiblemente absoluto silencio sobre el tema, negando información sobre la detención del comando y su posterior puesta en libertad en un puesto fronterizo francés, por orden del juez, de nacionalidad francesa. El mutismo se hizo extensible a las autoridades judiciales y a los representantes español y francés en el pequeño Principado. Se da la circunstancia de que el veguer francés, señor Brunet-Foch, había declarado a la agencia France Press, respecto a la detención de este grupo de individuos, que la existencia de una zona de entrenamiento de ETA en Andorra no era ‘más que imaginaciones propias de novelas policiacas y de espionaje.’”

Betriu confirma l’expulsió a França. Els havien donat a triar entre les dues fronteres i van escollir la més lògica en una època, a penes a l’inici de la transició postfranquista, en què els activistes del sud encara trobaven acollida en allò que després qualificarien els mitjans espanyols com a “santuari francès”. Abans de foragitar-los, els van interrogar al despatx central i els van comissar les armes.

El policia ara jubilat diu que el foragitament havia estat fruit d’un acord entre les autoritats polítiques i judicials, però que ell hauria estat partidari de jutjar-los; amb els càrrecs d’introducció, tinença, port i ús il·legals d’armes els haurien caigut uns quants anys, i la sentència hauria estat dissuasiva. Qui sap si, fins i tot, hauria evitat els episodis posteriors.

Com a cap del comando va ser identificat José María (Txema) Goñi, que no era un militant qualsevol, sinó dirigent de la branca politicomilitar de l’organització. El 1983, tres agents de la unitat d’elit de la policia espa­nyola –els GEO– van intentar segrestar-lo a França per intercanviar-lo pel capità de farmàcia espanyol Alberto Martín Barrios, que finalment va ser assassinat a Biscaia.

Com d’altres activistes històrics, aquest Txema moriria jove; als 52 anys, de càncer, en un hospital de l’Havana, on vivia exiliat, segons El País (2 de març del 1996).

Eren els darrers temps d’actuacions sagnants dels poli-milis, fruit de l’escissió coneguda com a VII Assemblea. Entre d’altres accions espectaculars van ser els autors de l’impacte de dos projectils de llançagranades al complex de La Moncloa, seu del govern, i d’una campanya contra interessos turístics espanyols que va deixar un reguitzell de morts en aeroports i estacions de ferrocarril, i de la qual farien més tard autocrítica en una conferència de premsa clandestina.

L’acció etarra potser més recordada per les persones de certa edat es va produir el 1982. Va tenir lloc un atracament en una oficina de Banca Reig i el policia explica: “Es van emportar pocs diners [relativament, dos milions de pessetes] i vaig pensar que hi tornarien. Així va ser i els estàvem esperant.”

Amb el segon botí, ja de 17 milions, l’escamot, que tornava a ser de sis persones, tres homes i tres dones, es va emportar el director de la sucursal com a ostatge i va triar la ruta de fugida previsible, pel passadís que baixa de l’avinguda principal i acaba a les escales, prop de l’actual Cambra de Comerç.

A sota tenien els cotxes: un 127 que conduïa una de les noies, Esther Lopategi –per això va rebre una pena més alta que les seves companyes–, i un Ford Capri, entre el quals es van repartir els atracadors, ja alliberat el bancari, per continuar l’escapada.

Betriu continua: “Els vam cridar l’alto, els vam perseguir a peu, fins que el manyo, com es coneixia popularment, va aturar el seu Renault 20 i ens el va oferir. Hi van pujar dos dels agents. Altres patrulles baixades del despatx central els barraven el pas més amunt. I va començar una persecució, no gaire llarga, i l’intercanvi de trets.”

Finalment, els efectius de l’ordre els van rodejar a l’aparcament de la discoteca Festa Andorra, ja desapareguda, situada a la zona on hi ha actualment La Poste i un establiment de venda d’auto­mòbils.

Els perseguits, veient-se copats, es van anar rendint. L’últim, Francisco Hernández Llamosas, que es va resistir més que qualsevol dels companys a llançar la metralleta i portava, a més, una pistola automàtica.

L’intercanvi de trets, tot i abundant, no va tenir conseqüències greus. Només un dels agents de l’ordre va rebre l’impacte d’una bala rebotada al tablier de l’R-20, que ocupava, que el va tocar transversalment a la panxa. “Sort –recorda el cap de l’operatiu policíac– que no van disparar amb metralleta, perquè el balanç hauria estat molt diferent.”

Els altres membres del grup de l’organització eren, a més dels esmentats Lopategi i Hernández, Itziar Egino, Lourdes Garaialde, Pedro María Garmendia i José María Salegi Urbieta.