La dansa número 13
46191.jpg
Nou anys tenia Maria Àngels Velando quan ella i la seva germana gran, la Sònia, van entrar a formar part del naixent cos de dansa. “Encara recordo la reunió de creació, el 1981”, apunta. Totes dues formen part del grup de veterans que han crescut amb l’esbart, la major part, de fet, dels que avui segueixen formant part del cos de dansa adult, una trentena de persones. La resta, fins als setenta membres aproximadament, es reparteixen per les seccions infantils i juvenils. Enguany, doncs, estaran de celebració. Amb unes propostes per commemorar la data –batejades com 25+10, precisament– on destaca l’estrena d’una nova coreografia. Cosa que no succeeix amb freqüència: tot el procés exigeix molta dedicació, des de la recerca prèvia fins al muntatge del ball i l’encàrrec de la música o la confecció del vestuari. Costos difícils d’assumir quan les subvencions van a la baixa: ara per ara reben 2.500 euros del comú, que en general es destinen a sufragar les sortides per actuar a fora, que és una de les principals finalitats de l’esbart, puntualitza Velando; especialment en el cas dels més joves. En aquest cas, recorda la codirectora de l’esbart, “un dels objectius principals nostres és que s’involucrin en la cultura andorrana a través de la dansa”. Tornant a la dansa per estrenar en aquest aniversari, estarà basada en un relat que, amb Canillo com a escenari i el segle XIX com a eix temporal, van trobar recollit en un dels números de la revista Ex Libris que edita la Biblioteca Nacional-Casa Bauró. La música l’han encarregat a l’agrupació El Pont d’Arcalís. Serà la dansa número tretze que incorporaran al repertori de l’entitat: l’última estrena, La Consòrcia, data del 2001, quan es va afegir a d’altres que recorden tradicions, llegendes o temes musicals del país, de La festa pagesa a Plantarem lo mai, El porrer o Grandalles i contrabandistes, a banda d’El contrapàs d’Andorra, la dansa per excel·lència de l’agrupació. Números que porten “amb orgull”, recalca Velando, per festivals, festes i actes populars d’arreu, a banda dels que protagonitzen en esdeveniments a la parròquia. De moment, el seu periple internacional els ha portat a presentar el folklore andorrà en països veïns, d’Espanya i Portugal a França, però també més lluny, com ara Bulgària, Grècia, Hongria,Holanda, Suïssa i fins i tot es van desplaçar fins a Turquia.
Una història partida en dosL’esbart dansaire de la capital va tenir un primer recorregut des de la fundació –amb Rafael Miranda com un dels principals impulsors i primer director– fins al 1994. Una etapa on es va dedicar principalment, recorda Velando, a fer recerca sobre danses i tradicions ja perdudes, per portar-les a l’escenari. El 1986 Laura Salas va agafar la direcció, fins al 1994, quan Velando va prendre el relleu. El 2001 van celebrar el vintè aniversari, amb l’estrena de La Consòrcia. Però va ser també l’any de la interrupció: la directora necessitava un relleu i no es va trobar. El 2006 per fi es va posar en marxa de nou, ara ja com associació cultural, un aspecte burocràtic però que facilita la independència de l’entitat en el seu funcionament, més àgil en no dependre directament de l’administració, com havia passat durant els primers anys.
DOS FESTIVALS PER CELEBRAR ENGUANY L'ANIVERSARI
A les cites habituals de l’Esbart dansaire d’Andorra la Vella al país durant l’any, enguany s’afegiran dos festivals, per commemorar l’aniversari: un al maig i un altre al novembre, previsiblement. Sense el programa tancat de moment. I es presentaran com sempre el primer diumenge d’agost, a la festa major, amb El contrapàs i les Danses medievals, a banda de la nit de Sant Joan, quan interpreten el Ball de bruixes. L’entitat, que codirigeix Sílvia Martí, organitza durant el curs classes setmanals per als dansaires més joves, d’entre cinc i quinze anys, dividits en tres grups. El cos d’adults, per la seva banda, assaja quatre hores per setmana. Des que són associació, també realitzen actuacions privades, que ajuden a millorar el finançament.