Radiografia d’un edifici
46258.jpg
El projecte de Radio Andorra ja mentre es construïa (es va inaugurar l’agost del 1939) “va sorprendre per la magnitud i qualitat constructiva en una època poc propícia per a grans aventures empresarials, atesa l’atmosfera bèl·lica que respirava Europa”, destaca Dilmé en la memòria que acompanya el projecte de rehabilitació i conservació del bastiment. Una estructura que amb el temps s’ha convertit en una “potent referència arquitectònica a l’entrada d’Encamp” però que ja des que es va començar a aixecar va sorprendre propis i estranys: “Un edifici de dimensions mai vistes” al país, només comparable a les instal·lacions de Fhasa, “per a una activitat que no es comprenia però que significava progrés i, sobretot, futur”. I que tot i emprar materials que eren nous per al moment, com ara el formigó armat, desprenia “una aparença solemne”.
No presenta cap lesió estructural
L’informe previ a la intervenció analitza l’estructura al detall, tant pel que fa a les tècniques constructives com a l’estat actual: “No presenta cap lesió estructural” ni s’aprecien “fissures ni deformacions dels elements portants que apuntin la necessitat d’actuacions de reforç”. Les estructures de formigó són vàlides per al nou ús com a futur museu de la ràdio. Per felicitar-se després dels llargs anys d’abandonament i deteriorament que va patir des del tancament definitiu, l’abril del 1984, fins que va passar a mans de l’Estat andorrà, el 2007.
Maquinària d’abans de la Guerra Mundial
També fa palès la memòria arquitectònica un altre quasi miracle: que pràcticament tota la maquinària específica de l’emissora es conservi “quasi intacta”, cosa que la converteix “possiblement en l’única emissora d’abans de la Segona Guerra Mundial que es conservi en tan bon estat”. Llàstima que no hi hagués un estudi muntat, cosa que es trobarà a faltar en el futur espai museístic.
Racionalitat i elements cultes i populars
L’edifici construït per Robert Trilhe (1903-1987) responia a la necessitat d’aixecar construccions que donessin servei a noves activitats que no encaixaven bé en els tipus d’edificació coneguts fins aleshores. En el cas de Radio Andorra, destaca Dilmé al seu informe, “es combina la racionalitat dels espais tècnics amb un embolcall que cerca elements coneguts de l’arquitectura tant culta com popular, que connectessin amb els referents de la gent”. Així, per exemple, l’entrada pública ofereix “una escenografia que recorda una masia, amb paraments arrebossats, porta amb arc de mig punt i balcons amb tornapuntes de ferro forjat”, una composició que assegurava que “tot i estar en una façana lateral, la gent de mitjan segle XX reconeixia ràpidament quin era l’accés principal”.
Posar nom a l’autor, un deute moral
Paral·lelament, i com una mena de “deute moral”, l’equip de Dilmé va engegar una petita recerca per posar nom a l’autor, a qui s’havia identificat erròniament com Frilhe a causa d’un error de lectura en les actes del Consell. Finalment, una carta trobada per tècnics de l'Arxiu Nacional en el procés de classificació del fons de la secretaria general de Consell va posar el fil a l’agulla.
Voluntat expressiva i esforç compositiu
Trilhe va crear el que es convertiria en edifici emblemàtic de l’anomenada arquitectura del granit, resolt amb “una forta voluntat expressiva, un programa industrial que no demanava tant d’esforç compositiu”, diu la memòria. Amb un “intent d’arrelament”, fent servir les referències a l’arquitectura local, per evitar que tant l’empresa forana com la peculiar activitat fossin “rebudes amb suspicàcia per la societat andorrana de l’època”.
Tan sols una modificació, el 1961
S’ha mantingut pràcticament inalterada des de la construcció, excepte per modificacions a la sala d’emissors, el 1961, per instal·lar-hi una emissora d’ona mitjana i un altell lateral. Amb la construcció del túnel, va desaparèixer la piscina de refrigeració i es va desmuntar l’antena direccional d’ona curta.