Nick i el rock electrònic

A caba de llançar a la xarxa Welcome Back Summer. No perquè s’hagi equivocat d’estació, sinó perquè el seu periple recent l’ha portat per Amèrica del sud una temporada, per afinar en els estudis (economia, per una banda, producció musical, per una altra) i quan aquí arriba la neu allà es despullen. És la primera cançó de l’ara reconvertit en Nick Gain per a l’any que comença; per a ell, carregat de plans pel que fa al seu projecte en solitari de rock electrònic, pas evolutiu que segueix de forma natural als anys iniciàtics d’Anonymous i als posteriors Trilo­beats. “Quan vam començar el 2003 volíem ser com els nostres ídols, Blink 182 o Sun 41; rock californià, perquè és el que vols quan ets adolescent: ser com”, argumenta l’andorrà. Que ara té molt més clar que el que ha d’intentar és produir un so únic, que el distingeixi d’aquest magma musical que ha afavorit internet, ple d’oportunitats però on costa destacar. Per això, per la promesa feta a si mateix de seguir el seu camí, trobar el so, va posar en marxa ara ja fa un parell d’anys el projecte Nick Gain. “Començo a sentir-me content, perquè crec que ho vaig aconseguint, amb aquesta barreja de rock i electrònica que fins ara no s’ha escoltat gaire”, opina. Composicions pròpies –que anirà desgranant a un ritme pautat d’una cada mes, més o menys– i versions de temes de rock clàssic però passats per aquest sedàs de l’electrònica, temes dels Rolling o d’AC/DC o cançons quasi llegendàries com Eye of the Tiger. Sense descuidar, en les lletres, la temàtica que sempre li ha interessat. “Vaig escrivint sobre allò que em preocupa en cada moment, però sempre hi ha hagut un matís de crítica social”, apunta. Així, ha produït cançons on parla dels joves que passen més de mitja vida pendents de les pantalles del mòbil, de l’ordinador, o d’aquells de la seva generació que, després de l’esforç, no troben un lloc a la societat, un tema que tracta a Lost Generation. De moment, els va publicant i fent circular per la xarxa. Sense previsions gaire clares d’oferir-les en directe durant els propers mesos. “No és que no m’agradés, al país sempre he estat encantat d’actuar”, puntualitza, però té moltes més oportunitats de trobar-se amb un mànager a la recerca de nous talents en una actuació, posem per cas, a Razzmatazz. La seva és una visió, diu, “oberta al món”. Una visió, també, molt pensada i argumentada. Sostinguda en l’anàlisi de com ha canviat la indústria musical en els últims temps i l’oportunitat que això li depara. “La meva música és per a mi una eina promocional: el meu objectiu no és vendre àlbums, CD, com abans, sinó que et regalo la cançó a canvi de la teva informació”. Per què? “Perquè si em coneixes i em segueixes, segurament estaràs interessat a venir a un concert quan vingui a tocar a la teva ciutat i, a sobre, jo sabré quants seguidors tinc a cada lloc i puc comunicar directament amb ells”, explica. Internet, preveu, li ofereix un enorme ventall d’oportunitats. El cas és distingir-se i per això cal aquest so propi que creu que està molt a prop d’aconseguir. I, com ha estat sempre, algun padrí.