Sinca ‘munta un pollastre’
46674.jpg
A Malparits!, Sinca (Manresa, 1979) torna a l’univers d’éssers quasi monstruosos que ja poblaven Una família exemplar, amb el qual va guanyar el premi Josep Pla de novel·la. “És que coneixes algú que no ho sigui? Tots en algun moment som monstres. Jo també i pel carrer me’n trobo sovint”, argumenta l’escriptor. “Deu ser que em faig gran però pel carrer veig gent molt estranya i la realitat sovint es presenta com un fet monstruós, però també entranyable.” Quim –o Kivi, perquè ni tan sols pot pronunciar correctament el seu nom, el pobret– és el protagonista d’un relat que s’ambienta a l’Andorra de principi dels noranta, la mateixa que va trepitjar el manresà quan feia els primers passos en el món del periodisme. Justament al Diari. A la mateixa adreça on s’ubica la redacció, Sinca col·loca el supermercat per al qual el curiós personatge treballa, anunciant carrer amunt i carrer avall els pollastres a l’ast que s’hi cuinen, disfressat de gallina i al crit constant de “Malparits!” que la síndrome que pateix impedeix que controli. Per dibuixar el Quim/Kivi es va inspirar en dos escriptors: Quim Monzó, amb la mateixa síndrome, i el japonès Yasunari Kawabata, amb una fesomia molt particular que recorda un ocell. No se li emprenyarà en Monzó? “De cap manera! És un home extremament intel·ligent que, igual que en Kivi, sap emprar el que podria ser una feblesa com una arma.” De la persona real ha pres per a la ficció aspectes com ara l’hàbit de “dir el que pensa sempre”, amb la qual cosa obté sovint “que l’impacte que rebem és tan fort que no reaccionem; és de les poques persones que parlen clar i fa el que li dóna la gana”.
Humor cru, un pèl negrePromet Sinca una nova dosi d’aquell humor cru, negre a estones, que traspuava Una família exemplar, en un relat que ha subtitulat Una tragicomèdia explosiva. El mirall, Tom Sharpe, que en obres com Wilt aconseguia “tenir molta gràcia fins i tot quan era terrorífica, que és la realitat que viu molta gent”. També, recorda, hi ha certa gent que circula pel carrer amb tota normalitat i que és així, com ell va dibuixar Ricard Mirabaix a l’anterior novel·la: “Molt cruel i força dolenta.” Així que, al final, assegura, “m’he hagut d’inventar molt poca cosa”. El contrapunt a l’histriònic protagonista –que muntarà un bon pollastre– el posa una maquíssima escaldenca filla dels propietaris d’un restaurant especialitzat en peix que també s’inspira en algun de conegut per Sinca. Realitat pura i dura són els paratges naturals i punts urbans per on fa córrer el seu protagonista: de les bordes canillenques al llac d’Engolasters, de Sispony a Aixovall i de l’avinguda Meritxell als centres comercials de Sant Julià. També fa allotjar-se el Quim/Kivi a un hostal del centre històric, transsumpte literari del Racó d’en Joan on ell mateix es va instal·lar en arribar al país i integrar-se a la redacció del Diari. Justament és en arribar a la pensió que l’home anunci ensopega amb una guia turística del país i s’enamora de les seves valls. “En el fons el que he volgut fer és un cant al paradís perdut que per a mi és Andorra”, diu l’escriptor manresà. Un lloc com “queden pocs al món”, assegura, malgrat que els paisatges increïbles hagin hagut de cedir el pas, com arreu, a algunes barbaritats urbanístiques, allò que Sinca defineix com “una cara B horrorosa”. “Sempre he cregut que Andorra és un paisatge literari poc explotat” i en el qual el manresà volia entrar de totes totes. I sense recórrer a banquers ni contrabandistes. “No, home, no. Prou ja d’això. He procurat esquivar uns temes que a mi no m’interessen gens i que, a banda, altres han tractat millor abans”, indica. La seva monstruositat particular, apunta, va per un altre camí, “jo volia diferenciar-me de tot això”, que troba ja una mica massa amanit. Més li interessa l’univers dels comerços, els supermercats, les grans superfícies de compra. “A mi m’encanta anar a comprar al súper i això ho exploto molt a la novel·la.” El llibre, publicat per Columna, sortirà al carrer el 16 de març.