Teatre per a la salut
El canillenc Joan Carles Vidal és el metge del CAP canillenc i Dània Rodríguez, infermera del centre. Íngrid Pacheco és forana a l’activitat sanitària –treballa al departament de Turisme del comú– però comparteix amb els dos companys de taules la visió que l’escena, i més encara quan és en clau d’humor, és un excel·lent remei contra molts mals. Així que tots tres d’acord, el pas de posar nom a l’acabada de néixer no va presentar més complicacions i es van poder dedicar a tasques ja més complicades, com ara els assajos i preparació de l’obra amb què ja estan a punt de fer el salt a l’escenari: 13 i dimarts, de Jean Pierre Martínez. Humor, però ben àcid i amb situacions que es tenyeixen de negre, passant del drama a la comèdia. Els tres membres de L’Antídot es van conèixer a l’Aula de teatre que la temporada passada va dirigir Mercè Canals, a qui ara han fitxat com a directora. Van compartir el taller amb altres alumnes i van presentar el muntatge al Palau de Gel. “La gent del poble ens animava a continuar”, recorda Pacheco. I de tots els participants en l’aula, ells tres van decidir que sí, que tirarien endavant i muntarien una companyia. “Totes les parròquies tenen el seu grup i a Canillo no en teníem, així que vam pensar que també ajudem a omplir un buit en l’oferta cultural”, reflexiona. Tot i estar oberts a incorporacions de qui estigui interessat, sigui o no de la parròquia, amb vista a futurs muntatges. Perquè la idea, puntualitza, és que el grup es consolidi i puguin presentar una obra cada any.
Un grup plurinacional Cap dels tres comptava amb gaire experiència prèvia en el món teatral. Encara que Pacheco matisa que ella procedeix d’Olesa de Montserrat –va arribar al país fa quinze anys–, poble on hi ha molta afició a l’escena. Però ni Vidal ni Rodríguez havien actuat abans de crear aquesta petita “companyia internacional”, bromeja, formada per un andorrà, una espanyola i una portuguesa, “que no fa gaires anys que va arribar al país, però que parla un català perfecte”, hi afegeix. Amb el suport i consell de Canals (una de les integrants, també, de la companyia Andan-da-rà, a banda de professora de teatre) es van decidir a llançar-se a la piscina. “Som conscients que som amateurs, així que no tenim previst cobrar entrada pels espectacles.” Si més no, de moment. Però com que aixecar un muntatge també té un cost, preveuen que el dia de la funció aplicaran una fórmula que s’està emprant en alguns teatres barcelonins amb prou èxit: deixaran a la voluntat del públic fer una aportació a la sortida de la funció, si l’obra ha estat del seu gust. “En certa manera, també ens ajudarà a saber si a la gent li agrada el que fem”, argumenta. Una altra via de finançament que han trobat és la col·laboració d’alguns comerços canillencs. I la tercera, la subvenció del comú que estan esperant i confien que es materialitzi. “No és ni de bon tros que pensem a guanyar diners, però el muntatge té un cost que hem assumit nosaltres de les nostres butxaques.” Despeses que inclouen la contractació de la directora i el muntatge escenogràfic i de llum i so.
AssajosEls assajos han requerit temps, sobretot perquè s’ho han pres amb calma. “Es tractava de gaudir, no d’estressar-nos”, recorda Pacheco. Trobar el text no va ser tasca fàcil: s’havia d’acomodar als tres únics actors. Finalment els va caure a les mans aquest 13 i dimarts que juga amb la creença estesa que és un dia per a la mala sort. O per a tot el contrari. En tot cas els personatges, una parella que viu tranquil·lament fins que irromp una altra dona en les seves rutines, viuran tot tipus de situacions, bones i negres. Molt negres.