Cossos d’or i d’argent
Cinc esportistes del país, Cristina Llovera, Sissi Hinterreitner, Sara Raméntol, Joan Verdú i Sergi Marín (havien convidat Lluís Marín i havia acceptat, però una lesió li ho va impedir) van dir que sí a l’aventura. La proposta venia del Grup d'Amics de les Matemàtiques d'Andorra, que organitzava una exposició per cloure l’Any internacional de la llum en col·laboracióde la comissió nacional d’Andorra per a la Unesco, la que ahir s’inaugurava al vestíbul del Consell General, amb paisatges de Jaume Riba i els nus artístics d’Arce. Ambdós motius, territori i cos humà, jugant amb la incidència de la llum, que d’això es tractava. Arce, nascuda a Madrid el 1964 i instal·lada al Serrat des de fa quasi trenta anys, ha desenvolupat la seva trajectòria professional principalment fora del país (al seu currículum consten mitjans com ara Daily Mail, Playboy Magazine o Chicago Tribune). Fins al moment perquè en els últims anys ha plantat definitivament els peus al país, tot i que és aquesta exposició, per dir-ho així, el debut per al gran públic. Encara que els més incondicionals del món de l’esport la tindran present perquè fins no fa gaire jugava a l’equip de cúrling: va representar tant Espanya com Andorra en campionats europeus. Vinculada a l’àmbit esportiu, també va ser aquí on es va desenvolupar bona part de la seva feina fotogràfica: per a la Federació Espanyola de la seva especialitat i en projectes com els calendaris que del 2004 al 2010 es van publicar per obtenir fons per a l’equip femení espanyol de cúrling. Amb joves esportistes “i un pèl escandalosos”, admet entre riures. Per això, probablement es van vendre tan bé.
La complexitat dels nusAmb el treball dels calendaris, doncs –però canviant el matís més sensual per un altre d’artístic–, entronca el treball que exhibeix al Consell. Una sèrie de retrats molt elaborats i complexos en tots els sentits, explica. “Fer nus és una especialitat molt complicada, tècnicament i psicològicament.” Una feina que va començar el mes de setembre passat i que li va exigir, abans d’entrar a l’estudi amb els models, moltes hores de plantejament i dibuixos previs. I moltes més hores a l’estudi, encara. Per començar, el body painting aplicat als esportistes, recobrir els cossos amb pintures or i argent. Una hora ben bona d’aplicació. Després, tres hores més per sessió. De les quals sortien, riu la fotògrafa, amb més cruiximents que d’algunes sessions d’entrenament. No és estrany: a Raméntol la va posar a fer el pi sobre una sola mà. “Tot un regal per a mi, encara que havia de ser molt ràpida i agafar-la en tres segons.” I molta cura amb els angles: sovint és sols la mà el que oculta allò que no es vol mostrar, qüestió mil·limètrica perquè l’objectiu no sigui massa indiscret. Es va sorprendre, “amb la flexibilitat de Marín, un home tan musculat i, no obstant això, tan flexible”. I va treballar buscant “transmetre la força de l’esport, que tant músculs com cares transmetessin intenció”. “No són fotos fàcils per a ningú”, reconeix. Però que la fotògrafa tingui experiència prèvia tranquil·litza el model. “I el fet que sóc dona, imagino; sobretot les noies van venir amb una amiga, o la mare, i vaig intentar crear un ambient de confiança, que tot fos molt dolç, fluït”, explica. I hi afegeix: “Ho diré d’una manera que potser sona cursi, però ho sento així, crec que entre ells i jo es crea un fil, una comunicació especial, una atmosfera de confiança que es transmet a les imatges.”