Petita història bancària
Dalmau va entrar al 1945 a treballar a l’oficina de Banesto a la Seu, exactament l’1 de maig s’enfundava l’uniforme de botones per primer cop per començar una trajectòria professional que, pujant d’esglaó en esglaó fins ocupar el càrrec d’apoderat, el portaria fins al 31 d’octubre del 1987, quan es va prejubilar. Quaranta-dos anys resseguint la història de la banca a la Seu i les relacions amb Andorra, que plasma al llibre que Editorial Mesclant (el segell impulsat pel fill, Àngel Dalmau) traurà al carrer en poques setmanes. El text transita per la història del sector bancari a la capital alturgellenca –i de retruc, al Principat– partint de l’1 de maig del 1943, quan es va formalitzar el traspàs de l’antiga Banca Fornesa al Banesto (que setanta anys més tard seria Banco Santander). Banca Fornesa, recorda, era una entitat financera local des de molt abans del 1936. Acabada la guerra civil espanyola el propietari, Joan Fornesa Puigdemasa, “no es va veure amb cor de continuar i arribà a un acord amb Banesto, un dels primers bancs d’Espanya, fundat a Madrid el 1902”, recull. La primera ubicació, el carrer Sant Ot, número 4, on avui hi ha La Llibreria, precisa. El 1946, apunta, l’entitat absorbiria Banca Rebés –“coneguda popularment com a cal Calçot”–. Eren uns anys en què, explica el veterà empleat de banca, a la Seu la competència era escassa: només hi havia, a banda d’ells, La Caixa i la Banca Arnús, que comptava amb clientela important: el bisbat, els estaments oficials, el regiment de l’exèrcit i la duana com a clients gairebé exclusius.
La competència ‘ferotge’També hi havia, apunta, el Banco Hispano Colonial, successor de l’antic Banc Comercial de Barcelona i que acabaria a les mans del Banco Central, com l’esmentada Banca Arnús. Però abans havia plantat cara al sector marcant una considerable competència: “Van nomenar-hi un director que recordo que es deia senyor Sans i venia destinat a la Seu amb la intenció de menjar-s’ho tot.” Dalmau entra també en les relacions que les entitats implantades a la Seu van mantenir amb Andorra. Quan la venda d’articles de consum al Principat va enfilar cap amunt i al país es va desplegar el sector comercial. Els proveïdors espanyols, explica l’autor, “per reemborsar les vendes negociaven lletres de canvi, com si aquestes fossin sobre Espanya” i des de les oficines bancàries de la Seu avisaven els interessats andorrans per correu postal, “i ells, la majoria dels quals tenien compte corrent als bancs de la Seu, les feien carregar al compte o baixaven a pagar en metàl·lic”. Un dels sistemes més habituals, amb tot, era fer l’encàrrec als germans Guardiet, cobradors de La Hispano Andorrana, que pràcticament cada dia es passaven pels bancs de la Seu per fer efectius els pagaments. Un sistema que, ironitza l’autor, “ara ens sembla ciència-ficció”. D’altres moments de la història van donar per a un altre gènere: el de l’humor. En una visita a Martinet, el corresponsal d’aquell poble va anunciar a Dalmau que un sergent de la guàrdia civil volia obrir una llibreta amb la seva dona. Un parell de dies més tard, ho feia oficial amb una carta que deia, textualment: “Amigo Carlos. Tal como te comenté, adjunto cinco mil pesetas para que abras una libreta a nombre de XXX y XXX para que, juntos y a solas, puedan meter y sacar.” El corresponsal s’havia explicat com havia pogut, “i és clar que ho vam entendre, però durant molt de temps aquells mots foren la riota de la casa”. Carles Dalmau, nascut el 1930 a la Seu, va enllestir el text apenes tres mesos abans del seu traspàs, el desembre del 2014. Part del seu temps en els últims anys l’havia dedicat a l’escriptura, amb dues obres publicades en els últims anys: Carrer Major de la Seu, que rememora l’evolució del carrer principal de la capital alturgellenca, i Camins de llet i neu, ambdues editades per A4 Editors. Dalmau va ser un home molt arrelat i conegut a la ciutat, implicat en nombroses activitats: caramellaire, membre de la Germandat de Sant Sebastià, cofundador del Retaule de Sant Ermengol i també d’entitats com el club d’esquí de fons o Ràdio Joventut de la Seu, així com membre del patronat de la Fundació Sant Hospital.