Arrabal, el prolífic

Juan Díaz de Garayo, àlies el sacamantecas, assassí en sèrie del segle XIX, una mena de destripador hispànic que va violar, mutilar i matar com a mínim sis dones i que es va casar quatre cops, tot i que a les legítimes no les va fer víctimes dels seus crims, protagonitza el relat El amigo de Juan, conte que Arrabal ha penjat de manera gratuïta a la xarxa com a avançada de Sitra Ahra, antologia de relats de terror que estarà disponible en quinze dies, aproximadament. També en format electrònic a través de la plataforma Lektu. El vocable de la càbala hebrea que dóna nom a les forces del costat fosc ha servit a Arrabal per batejar un volum on recull relats que ha escrit des de fa vint anys i que ara cor­regeix, reescriu i recupera. Tots amb un nexe d’unió: parlen del costat més fosc de l’ésser humà. Per exemple, del que passa pel cap d’un segrestador que manté retingudes una mare i una filla. Terror amb un punt eroticofantàstic perquè pel mig apareix un súcub àvid de sexe. També n’hi ha de fantasmes i terror gòtic i d’altres amb fonaments més realistes, com el que explica la vida d’un atracador que decideix fer l’últim cop de la seva vida. Molta part fosca on, excepte en el molt real cas del sacamantecas, la fantasia d’Arrabal és la font principal. No la seva experiència. Com a guarda de seguretat, puntualitza, sol trobar-se “més que amb la part fosca de les persones, amb coses més desagradables, com la falta d’educació, que em fa pensar que hi ha alguna cosa que no funciona bé a la nostra societat”. En el cas de l’assassí en sèrie, puntualitza, es troba que “la realitat torna a superar la ficció tot i que puguem dubtar que aquestes coses passin”. I per tancar el llibre, una autoparòdia a Zombi. “És per treure tota la tensió i per respondre a les crítiques que rebo per escriure aquest gènere, que em tracten de friki”, avisa. Però s’ho pren amb esportivitat: “Tothom ha de tenir els seus trolls. El problema és que ningú no et comenti i dius ‘ei! sóc aquí, critiqueu-me!’” Després de tot, puntualitza, editorials com Dolmen viuen exclusivament del gènere: serà que hi ha lectors. Dolmen, per cert, ja té en cartera –però sense data– el promès llibre de zombis ambientat a Andorra. “N’hi ha molts, però m’han dit que el meu tindrà cabuda perquè és diferent de la línia que se segueix ara, més The Walking Dead amb el costat humà dels zombis; el meu és pura acció”. Corredisses per la geografia andorrana. Perfectament descrita. O fins a cert punt: “En l’última correcció ja he passat d’incloure tantes noves rotondes, la del Gall, per exemple, ja ni hi surt.” També per Sant Jordi presentarà La cosecha del arco-iris, un recull temàticament muntat al voltant de les persones amb discapacitats que ha coordinat i que incorpora relats d’autors com Juan de Dios Garduño (autor del supervendes Extinction, passat després al cinema), Romain Puértolas o Ana Belén Rodríguez. També hi ha un relat de l’andorrà Àlex Puig. És un volum profusament il·lustrat i editat amb finalitat benèfica: servirà per finançar l’associació Tots Som Santboians, del poble d’on és. I més, perquè l’escriptura per a Arrabal és no parar: també col·labora en un recull de poesia que apareixerà per Sant Jordi relacionat amb el llibre anterior, té una novel·la juvenil encarregada i, ara per ara, està “capficat” en un projecte amb la pintora Maria Pizarro: pintura i poesia mútuament inspirades amb què farà una mostra itinerant.