Rituals poc catòlics
Eren els vuitanta primerencs, recorda Ubach. Concretament, i segons la data que al seu moment va inscriure darrere la foto, el 29 d’abril de 1981. El recentment desaparegut Pere Canturri dirigia una prospecció arqueològica a l’exterior de Sant Miquel d’Engolasters, amb un grup petit de tècnics. Tot dins de la normalitat fins que un dels operaris va percebre una consistència estranya en clavar uns cops de pic a la terra, tan tova que clarament havia estat remoguda recentment. De sota va emergir un embolcall de cotó blanc amb unes inicials escrites. En obrir-lo, van veure una bona quantitat de sal comuna recobrint “un cor, no sé si de tocino o de xai” que estava envoltat de cintes formant una creu i, clavades amb agulles, les inicials de dues persones. L’enterrament era recent, puntualitza Ubach, “perquè si no la sal ja s’hauria dissolt, amb la humitat del terra i les pluges”. A pocs metres, qüestió de l’atzar o no, també hi havia enterrat un gos petit, recorda Ubach. Pastor concreta i sembla decantar-se en contra de l’atzar: l’animal havia estat escanyat amb una corda negra i l’enterrament s’havia fet prop de l’absis de l’església. L’embolcall –la “cosa d’Engolasters” com Ubach va identificar la fotografia– va quedar immortalitzat per a la posteritat, però de la fastigosa troballa se’n van desfer immediatament. La mateixa imatge va romandre molt de temps oblidada fins que la insistència de l’autor de Aquí les penjaven, la recerca històrica sobre bruixes a Andorra (premi Principat d’Andorra 2003), va fer que Ubach es capbussés en el seu arxiu fins recuperar-la. “La vam fer quasi sense llum i amb un negatiu de color que ara costa d’apreciar en blanc i negre”, explica el fotògraf. Llàstima de no haver pogut fer-ne una de més fidel, es plany. Només s’ha aconseguit rescatar una diapositiva de tota la sèrie feta.
La màgia d’EngolastersQue la desagradable cosa aparegués a Engolasters no va estranyar gens ni mica als autors de la troballa. El paisatge –si més no, fins que no el va espatllar l’urbanisme més recent– sempre havia tingut una qualitat màgica, sovint emboirat. “Sant Miquel ha estat a la tradició catòlica el millor antídot contra els esperits malèfics”, argumentava Pastor en un article d’opinió publicat pel Diari dimarts passat. Es batejava amb el seu nom tant els nadons que es volia posar sota la seva protecció com els llocs que es creia que havien estat escenari de ritus satànics. No obstant això, no és Sant Miquel d’Engolasters l’única església romànica on els tècnics, en realitzar feines de restauració o conservació, han trobat testimonis de ritus no catòlics. Moltes espelmes, alguna figureta humana, inicials escrites en trossos de paper. Als vuitanta sobretot, quan s’emprenien les primeres campanyes rigoroses de conservació i restauració dels monuments. Cap a l’actualitat ja no hi ha casos o en tot cas si n’hi ha es mantenen sota reserva. Dels més recents, una mena d’altar amb símbols de la tradició de la màgia negra que va aparèixer a la zona del rec de l’Obac, a l’espai natural proper a l’edifici de la policia. Que va ser qui es va encarregar de desmantellar-lo.
Dels més recentsTambé entre els episodis més recents Pastor en recull alguns al seu llibre. La nit de Sant Joan del 2003, per exemple, a Sornàs. Un grup de persones s’havia reunit per participar a la festa de la foguera; els més ressagats es van adonar que hi havia una llum curiosa sota el bosc, prop de la borda d’Ansalonga, al paratge conegut com dels Escarpiders. Ni els fars d’un cotxe ni una altra foguera ni un principi d’incendi. Advertits els agents del servei comunal, es van desplaçar fins al lloc, on van ensopegar amb la curiosa escena de tres espelmes plantades al terra i al mig, un paper, que no van recollir, ni menys llegir perquè, segons qui ho explicava, van sortir cames –o rodes– ajudeu-me.