La galerista i el cop de cor
Deco-Art Gallery és la incorporació més recent al panorama expositiu del país, la tercera d’obrir en l’espai d’uns mesos i després d’uns anys en què van desaparèixer bona part de les veteranes (Carme Torrallardona, Art Centre) i intents d’engegar-ne d’altres no van quallar. “Tothom m’ho pregunta, per què he obert. Jo crec que s’ha de donar una oportunitat al nivell cultural del país, crec que està bé que s’hi exhibeixin tot tipus d’artistes, és una oportunitat tant per a la gent del país com per als turistes”. Al Principat, reflexiona, “aquí la gent sovint no sap què fer, en altres ciutats pot optar per un museu o una fundació, hauríem d’oferir-los un recorregut cultural, amb propostes diferents”. És, si més no, l’experiència en l’any que porta residint al país, abans de decidir-se a traslladar el negoci des de Barcelona, obert fa vint anys. De moment, mantenen les dues seus, però en el futur pensa que es quedaran només amb la sala andorrana. “De vegades has de deixar-te guiar també per raons sentimentals: jo sóc d’una regió muntanyenca i això és molt semblant al meu país”. En aquesta primera exposició ha optat per peces d’artistes de nom inconfusible. De Dalí hi ha obres com El violín, datat el 1966, i que és una escultura en plata massissa i un daurat d’or. Un instrument que és un tors humà i que recorda una de les bouades del geni: a La vida secreta explica haver trencat a cops de peu el violí d’un company d’escola “per donar per fi una prova irrefutable de la superioritat de la pintura sobre la música”. També de Dalí s’hi exposa una col·lecció sencera de l’edició de La divina comedia que va il·lustrar el 1963, una obra que no fa gaire mesos va protagonitzar una exposició al Centre d’art d’Escaldes-Engordany (CAEE).
Miró i escultures de PicassoEntre les obres exposades –propietat de la galeria mateixa o de col·leccionistes particulars, com és el cas d’algunes de les de Joan Miró o la petita escultura de Man Ray. De les signades per Picasso, la galerista destaca el bronze Femme se coiffant (1953) que serà inclosa al catàleg raonat d’escultures de l’artista que prepara Diana Widmaier Picasso. O Femme debout (1954), una peça petita “i destinada a un col·leccionista molt particular”, recalca Litera, que el 1993 va sortir a subhasta a la sala Christie’s de Londres i que va recalar en una col·lecció privada a Espanya, segons la informació facilitada per la galerista. La sala, propietat de Litera i el seu marit, d’origen francès, es va obrir fa poc d’un mes. “Massa poc temps per fer cap valoració, però ens fa l’efecte que generem curiositat, interès”. De moment, públic a banda, han rebut la visita d’alguna altra galerista. El desig, comenta, seria organitzar esdeveniments conjunts, reforçar les propostes de les unes amb les de les altres sales. Fins i tot donar ales a una vella reivindicació: aconseguir un dia presentar-se a Arco. “Però és cert que és una fita que de vegades sembla impossible, és una de les fires més importants, on resulta més difícil ser-hi”. Abans que pugui materialitzar-se, matisa, “necessitem que a Andorra hi hagi obra molt important, molt potent”, és un desembarcament que s’ha de preparar amb molta cura. Temps n’hi ha, perquè les llistes d’espera són d’anys, reflexiona. “Però es podria plantejar una col·laboració amb el Govern, per exemple, perquè Andorra sigui un centre cultural en fires, que sigui un país convidat”, proposa. Ells, explica, han pogut assistir com a sala a algunes de celebrades a Bèlgica, França, Madrid o Barcelona. Arco també es va situar fora del seu abast. De moment, pas a pas. També per a la galerista, que se centra per presentar la primera exposició i preparar la segona. En una línia ben diferent: fotografia contemporània signada per Miquel Arnal. Cossos femenins, nus i tatuatges. “Volem fer una miqueta de tot, arribar a diferents públics”.