Més notícies sobre els càtars
47628.jpg
i l’alturgellenc Carles Gascón presentava recentment la seva tesi doctoral sobre el catarisme a Catalunya, ara és al terrassenc Grau –historiador, doctor en filosofia i col·laborador de l’equip de Jordi Savall– qui surt a la palestra amb més investigacions al voltant d’un grup humà que avui dia no deixa de produir certa fascinació. Andorra, va explicar Gascón, es va convertir en una mena de darrer refugi dels bons homes en caure el Montsegur, el 1244. Però ja en documentació datada abans hi apareixen alguns noms i referències andorranes. Del notari Autier, a qui Gascón havia resseguit la pista en el seu viatge d’exili cap a Itàlia, Grau recorda que va ser una peça important en l’intent de revifar la comunitat càtara d’Occitània un cop va retornar d’aquelles terres. Aquesta és la figura més coneguda però d’altres referències apunten entre la paperassa del Fons Doat, que es conserva a la Biblioteca Nacional de França, inèdit fins ara que Grau ha recopilat per al diplomatari L’herètica pravitat a la corona d’Aragó. El fons conté còpies de documents procedents de processos inquisitorials al sud de França, entre les quals la d’un cavaller occità, Pere de Sant Miquel, que explica com una dona d’Andorra, de qui no apareix el nom, havia compartit taula en diverses ocasions amb un grup de càtars a casa d’un tal Fauré, a Verdú, Lleida, pels volts del 1240.
El fugitiu Joan d’AndorraJoan d’Andorra és un altre dels noms que apareixen a les recerques tant de Grau com de Gascón. L’any 1237, recorda el primer, es va dur a terme la primera inquisició important a Catalunya, a Castellbò, que va acabar amb més de setanta inculpats i dos fugitius, un dels quals aquest home de les Valls a qui es buscava per emetre la condemna. Un altre dels rostres més clars entre la mitja dotzena de referències a andorrans que l’historiador té localitzats al llarg del segle XIII. “El comte de Foix va permetre la circulació de càtars per territori andorrà, el problema és el de les fonts, que ens falta documentació”, apunta Grau. No obstant això, La invenció dels càtars (Angle Editorial), amb el subtítol de La veritable història dels bons homes a Catalunya, no és un relat sobre persones, ni una recerca del catarisme a Andorra, sinó un intent per aclarir mites, llegendes i veritats a mitges, “una reflexió al voltant d’una imatge que ja va néixer a la seva època” i que respon a la que tenia qui redactava els documents que han arribat fins als nostres dies i que són els seus adversaris, els teòlegs i clergues del bàndol perseguidor. Per començar, el terme càtar amb prou feina s’empra (es parla d’heretges i heretgies, que eren diverses), i quan es fa és en to despectiu: “Com que càtar vol dir pur, el to transmet certa dosi de burla, ja s’hi veu que els volien desacreditar, ridiculitzar.” I així queda reflectit en els dos tipus de documents conservats: els tractats teològics i doctrinals i els registres inquisitorials. De documentació produïda per la mà de les víctimes de la persecució se n’ha conservat ben poca, a penes uns quants manuscrits descoberts ja a mitjan segle XX i que ja estan quasi tots editats. En la construcció de la imatge que ha perdurat, puntualitza Grau, també hi va tenir molt a veure la mà de l’artista romàntic del segle XIX, que va fer molta incidència en la relació (en realitat inexistent) entre càtars, templers i les llegendes esotèriques recreades al voltant del Sant Grial. “El Grial és una creació literària, de les novel·les de cavalleries, i a l’edat mitjana tothom ho tenia molt clar.” Que Himmler pretengués fer arqueologia buscant-lo a Montserrat respon a una idea absolutament falsejada de la realitat. “Res més lluny d’un càtar que un cavaller cristià idealitzat que es converteix a través de l’eucaristia”, recorda l’autor del llibre. De fet, “eren predicadors barbuts, que segurament anaven bruts, a peu pels camins amb un Nou Testament sota el braç”.