Escriure per no plorar
47707.jpg
Salvayre (Autainville, 1948) va presentar ahir al país Pas pleurer, la novel·la que li va reportar un dels més prestigiosos guardons de les lletres franceses, en un acte organitzat per l’Aliança Andorrano-Francesa, una conversa guiada per una altra escriptora, Hélène Legrais, on ambdues van explorar el procés de l’escriptura d’un llibre que recorre la història d’una família que, obligada a l’exili com d’altres, durant dècades va viure sense comprar ni mobles, tan convençuda com estava que el retorn a casa era a tocar.
1 Georges Bernanos, a l’origen de la novel·la
La lectura de Les grands cimenières sous la lune, on Georges Bernanos denuncia els horrors franquistes a Palma de Mallorca, va ser “un cop increïble i devastador”, va recordar l’autora, un text on “la violència estava portada al paroxisme” i una lectura que la va empènyer “immediatament a escriure les primeres línies del meu llibre, per mostrar que també hi havia hagut persones i fets generosos, fora d’aquell horror”.
2 Montserrat Monclús Arjona, la mare
“Si la meva mare hagués viscut, no hauria sentit la necessitat d’escriure, perquè la tindria a ella”, va dir Salvayre. El llibre se centra en la seva figura, una nena “que no sabia res de la política, del sexe, del món”, i que al poc temps es va veure obligada a marxar pels camins de l’exili (el Pertús, els camps d’Argelès) amb una filla petita de la mà. Mig germana de l’autora, fruit de la relació entre la Montserrat jove i un soldat de les Brigades Internacionals de qui sols va quedar el nom, André. “I sobre qui sempre vaig fantasejar que havia estat André Malraux”, va ironitzar Salvayre davant el nodrit auditori aplegat a la sala d’actes de MoraBanc.
3 El germà anarquista i la fantasia literària
En Josep, el germà anarquista de l’autora, és un altre dels personatges importants del relat. Un jove que entra en contacte amb les idees llibertàries en trobar feina com a obrer en una comuna a Lleida. La fantasia “és el que és propi de la novel·la” i per això hi ha experiències reals i fets inventats. Com la mort d’aquest germà a les pàgines escrites.
4 L’exili i l’esperança del retorn
La família es va instal·lar a la regió de Tolosa, on va créixer Salvayre. Sempre es van mantenir a prop de la frontera, amb projectes irrealitzables, com el de posar en marxa granges comunitàries, ells, que res no sabien d’agricultura. Fins als anys seixanta van mantenir l’esperança que el règim franquista no duraria –“el pare no volia ni comprar mobles”–, sempre pendents de la ràdio que els donés la bona notícia. Algú del públic va puntualitzar a l’autora quina emissora escoltaven: la Pirenaica.
5 El ‘fragnol’, la llengua materna recreada
La protagonista va arribar a França sense conèixer un mot de la llengua, sense ni una idea de la cultura amb què es trobaria. Amb els anys, va crear una llengua a la mida de les seves necessitats, un fragnol que l’escriptora ha recreat a les pàgines de Pas pleurer (No llorar en l’edició espanyola, d’Anagrama). Una “llengua de llengües” de què Salvayre va exposar algun exemple: “Ella, tan llibertària als quinze anys, volia veure les filles casades, així que un dia em va dir ‘ce serait tellement beau que tu soies casée’”. Crea confusió al lector? Pensa que no. O potser sí. En tot cas, davant la dictadura de la transparència ella aposta per “certa opacitat poètica”.
6 La ‘impuresa’ davant l’academicisme
Salvayre va reivindicar, com ho fa als seus textos, les impureses de la llengua francesa, tan plena de paraules procedents d’altres llengües: “És el geni de la llengua, que és molt més generós que els homes, cosa que trobo genial.” Va reivindicar també l’ús de termes sortits del llenguatge popular, fins i tot mots malsonants. A la literatura espanyola, va recordar, estan molt més assumits, procedents de la tradició de la literatura picaresca, de Quevedo. A França, l’academicisme, el classicisme, els va condemnar: “Voltaire trobava que Rabelais era de mal gust, com tot allò que era popular.”