Dues dècades de llibertat
47854.jpg
Dues dècades i cinc discos després –el cinquè, el disc-llibre Forma, és ja una realitat que es presentarà a La Fada Ignorant el 22 d’abril–. Fa temps que es van convertir en una de les principals insígnies de la música del país i segueixen cruspint-se el públic. Doncs aquell 15 de març del 1996 els Hysteriofunk –Òscar Llauradó, Oriol Vilella, Lluís Cartes i Roger Casamajor– feia aproximadament un any que havien començat a assajar junts. Els tres primers havien format, amb Jan Cartes –que poc després es despenjaria– Profunda Histèria, i també acompanyaven la Big Band que havia impulsat Jordi Roure amb alumnes de vent de l’aleshores Institut Andorrà d’Estudis Musicals (IAEM). Amb la formació van fer alguns concerts, entre els quals al Festival de Jazz del 1995. I aquella nit, en una jam session a l’Àngel Blau, acabava d’incorporar-se el quart membre. “Vam tenir una sensació especial, molta energia, la idea que era el nostre moment”, reflexiona Llauradó. A partir d’aquí començaven els assaigs i s’estructurava el so Hysteriofunk que, per definir-lo, és “fer sempre allò que ens dóna absolutament la gana, sense cap visió comercial”, segons Vilella. En principi, influenciats per bandes com Rage Against the Machine, Red Hot Chilli Peppers i el funk de gent com Jamiroquai, que aleshores estava absolutament en voga. Sons que es van barrejar amb les preferències de cadascun: Vilella escoltava molt rock simfònic i progressiu i Casamajor, heavy metal. A banda, eren músics sortits del Taller de Músics, amb formació jazzística, i amb unes ganes esbojarrades per experimentar. “Així ens va sortir aquest so, que està a mig camí de molts llocs”, reflexiona el guitarrista. Al principi volien ser una banda en ús i es van dedicar a buscar cantant, van provar diferents veus, fins que al final es van adonar que millor que no, que funcionaven millor com a instrumental.
Jordi Tardà i la firaFeia, doncs, cosa d’un any que estaven al local d’assaig quan van decidir agafar els trastos –instruments i generador elèctric– i plantar-se a Girona, coincidint amb la Fira del disc de col·leccionista. “Amb el permís demanat a l’ajuntament, que encara conservem l’autorització signada per Miquel Nadal, que aleshores era l’alcalde”, puntualitza Vilella. I a la tarda, amb encara més ganes de tocar al sarró, van anar cap a Jordi Tardà, periodista i crític musical, per demanar permís per actuar en el recinte de la fira. Cosa que van obtenir. I no sols per aquella ocasió: es van convertir en uns habituals d’aquesta cita durant bastants anys. I més endavant tocarien a la de Barcelona. “Nosaltres hi vam anar tipus pageset i ell va ser molt maco, supercordial”, recorda Llauradó de l’episodi amb Tardà, que els va incorporar a la programació de música en directe de la fira que havia impulsat. Què recorden d’aquell primer concert? “No érem uns debutants, ja feia tres o quatre anyets que tocàvem, sempre amb la mateixa comunió, tan bèstia, amb l’objectiu de fer el que ens donés absolutament la gana”, insisteix Vilella. Això han fet en els quatre discos anteriors, tres d’estudi i un enregistrat en directe a l’Àngel Blau pels deu anys. Han canviat? “Tots estem més calbs, amb el cabell més blanc i més cascats”, ironitza el guitarrista. Però cada cop que han estat junts, asseveren, “han estat una pura anècdota i acudit, de la de coses que ens han passat”. El que succeeix és que no es poden explicar, puntualitza Viella. Cap anècdota blanca? No gaire. Però s’aventura amb aquella gira a Amsterdam, on havien de tocar prop d’un paratge tan idíl·lic com el dels voltants del gran dic. Només que, buscant l’indret, preguntaven en un pobre anglès pel “big dick”, davant la mirada atònita dels holandesos, que entenien que aquells jovenets volien trobar algun aparell reproductor masculí d’enormes dimensions.
DE MACACO A PAU DONÉS O PASTORA
En aquests vint anys els andorrans han compartit escenari amb gent que després ha sonat molt. Al 1996, rememora Llauradó, van tocar amb Nueva amenaza para la paz mundial, que aleshores tenia com a cantant Macaco. L’any següent, amb Jarabe de Palo, just uns mesos abans que donés la campanada amb La Flaca, i al 1998, amb Pastora, que també començaria a pujar. I al 2002 van acompanyar Pau Fuster en la seva gira. “Hem tocat amb gent que ha tret molt el cap, més que nosaltres, però això potser ens ha salvat, perquè aquí estem, encara”, reflexiona Llauradó.