Un Instagram fet a mà
47971.jpg
iladés (la Seu d’Urgell, 1972) es va unir a la comunitat d’urban sketchers fa no gaire. És clar que tampoc la comunitat mateixa no s’ha consolidat fins fa ben poc: se la pot datar del 2007, més o menys, quan un dibuixant espanyol establert a Seattle, Gabriel Campanario, va engegar una plataforma per recollir els cada vegada més abundants treballs que dibuixants d’arreu –professionals i aficionats– pugen a Internet. El grup, que es va estendre arreu del món, ha de seguir una sèrie de principis que defineixen l’sketcher: bàsicament es tracta de dibuixar in situ, siguin interiors, exteriors o personatges. Una mena d’esbossos ràpids i presos de manera immediata del natural. Vaja, com anar a pintar armat amb el cavallet i els pinzells de tota la vida, explica Viladés, però amb unes eines molt més lleugeres (llibretes en comptes de llenços, petits estris per pintar a l’aquarel·la) i que permeten dibuixar allà on la inspiració arriba. Al bar Plana de la Seu, per exemple, mentre els col·legues veuen un partit del Barça, Viladés pot entretenir-se (a ell, el futbol no li fa el pes) retratant un dels amics, absolutament absort en el joc, situació que permet al dibuixant obtenir una imatge ben fidel. “Això és com el meu Instagram, una resposta a tantes fotos amb què ens bombardegen i que, al final, noens mirem”, reflexiona Viladés, que ara veu una part d’aquests treballs publicats a L’sketchbook, llibre que publiquen Editorial Andorra i Edicions Salòria. Paral·lelament, fins al proper 3 d’abril, protagonitza una exposició a la sala La Cuina de la capital alturgellenca.
Diari personalEls llibres d’esbossos són una mena de diari personal, dibuixat amb un estil que delata la seva formació en còmic i comentat pel mateix il·lustrador. Així, data una “tarda del 25” els apunts agafats un vespre: “Belén navegant amb l’iPhone. I ara anirem a fer un gintònic a l’hort d’en Miquel.” O recull la trobada d’sketchers a Vilanova de Banat, on ell opta per retratar una de les participants submergida en la seva feina. Examina també les terrasses del passeig (dibuixades amb un bolígraf de propaganda d’una cadena hotelera, precisa), les caravanes de la festa major de la Seu. I els racons andorrans tampoc no queden exempts de la mirada i els estris de pintura de Viladés. L’església de Santa Coloma, per exemple, “un dia que vaig pujar i vaig veure que per fi l’havien destapat de tot allò que impedia contemplar-la i que no entenc com no es va fer abans”. Els dibuixos d’Andorra conformaran previsiblement un segon volum. Però amb el temps, puntualitzen els editors. Amb aquesta feina constant als quaderns Viladés exercita la mà i el seu traç es revela cada cop més precís i segur, explica. De pas, se sent lliure per recollir allò que vol i com vol, perquè ell mateix és l’únic destinatari. A priori. Es permet també “el luxe” d’equivocar-se. I d’optar per vistes que no serien les més habituals en una obra comercial. “La Seu està molt fotografiada, n’hi ha moltes imatges, però finalment qui farà la foto de la façana del col·legi La Salle o dels pavellons militars o la cooperativa del Cadí?”, es pregunta. Racons molt emblemàtics de la ciutat però, tot s’ha de reconèixer, gens fotogènics. Entre l’acte fotogràfic i l’esbós, argumenta, hi ha una diferència fonamental: el primer “és molt superficial”, mentre que amb el segon allò que es veu s’interioritza en detall.