Allò que s’havia de fer

Feia tan mala pinta que el dia anterior a l’aiguat el meu pare va treure el porc de casa”, recorda d’aquell 27 d’octubre que, amb deu anys, li deixaria empremta per a tota la vida. Avui és l’únic testimoni viu de les dotze famílies a qui les aigües van arrabassar les cases. “La gent va estar tres hores veient com [l’aigua] arrossegava tot el que trobava al seu pas. A les sis de la tarda, quan les aigües que baixaven semblava que s’encalmaven (...) s’enduien riu avall les tres darreres cases: la casa vella de Cal Pere de l’Oros, la casa del Comú i la borda del Fuster”. Al dia següent, un panorama irreconeixible allà on abans hi havia un poble i una dotzena de famílies escampades per on podien: en ple hivern, la família del protagonista va buscar refugi a Cal Cassany, sense vidres a les finestres i en ple hivern. “Va ser dur allò”. I encara els esperaven “uns anys molt negres”, fins a la reconstrucció. L’episodi viscut per qui aleshores era un nen de deu anys ocupa un capítol del llibre Josep Maria Mas Pons. Pere de l’Oros. Vida política 1960-1991, que recull una part de l’experiència personal i política d’un home que tindria un paper rellevant en el desenvolupament institucional, social i econòmic de l’Andorra del segle XX. Roig ha basat la recerca en l’abundant documentació que conserven els arxius familiars i la vívida memòria de Mas Pons, tot complementat amb altres testimonis orals. La trajectòria de Mas Pons en la política andorrana va començar al 1960, quan va entrar com a caixer (responsable dels temes econòmics) al comú d’Encamp. Un moment dolorós perquè coincidiria amb mort sobtada del pare, d’una aturada cardíaca quan anava a recollir l’herba i a tancar els animals a la Dolcerma de les Bons. Al comú s’hi va estar fins al 1975, una època en què va ser protagonista de fets cabdals per a la vida de la parròquia, com la creació de Saedte. Com a segon cònsol, també va estar present a la visita del Copríncep Charles De Gaulle. Després arribaria al Consell. Els dos primers anys va formar part de la junta d’organització i personal. Però els moments més importants de la seva carrera política són els compresos entre el 1978 i el 1981. En aquell període va presidir la junta de serveis públics, és a dir, la responsable de les carreteres. i la seva mà va ser decisiva en la construcció de la carretera de la collada de Beixalís, per connectar les dues valls (per cert, que la part encampadana no es va asfaltar fins fa ben poc, per estrenar la marxa cicloturista Purito). A la junta de carreteres va repetir, cosa més que excepcional, un segon període de dos anys: la resta de consellers generals van valorar la capacitat resolutiva i les conviccions clares que resumia en la màxima que encara repeteix, explica Roig: “Si ho podem fer, s’ha de fer”. Paral·lelament, en aquest període s’estaven forjant els canvis institucionals que culminarien en la separació de poders i la creació d’un Govern. Que li va reportar un dels tràngols més amargs de la seva vida política. “Sabem què van significar les reformes en les institucions, però sovint no imaginem el trasbals intern que suposen els canvis per a les persones”, apunta Roig. En aquest cas, l’existència d’aquell primer executiu, encapçalat per Òscar Ribas, va anar en detriment del paper de sotssíndic que aleshores encarnava Mas Pons. I els efectes es van materialitzar en la quèstia del 1983: François Mitterrand va decidir que a l’audiència on tradicionalment el país estava representat per la Sindicatura, només rebria el cap de Govern. Després va acceptar les argumentacions en contra dels andorrans. Però sols parcialment: només rebria Ribas i el síndic, Francesc Cerqueda. Mas Pons admet que ho va portar “molt malament”, apunta el seu biògraf. “Es va sentir marginat, desplaçat, tant que va prendre la resolució de no tornar a presentar-se”. Decisió que “potser ara considera equivocada”.