“Visca els Països Andorrans!”
48124.jpg
Valero Sanmartí és autor i a la vegada protagonista de la novel·la, un protagonista que dibuixa muntat en un tractor recorrent els pobles de la Catalunya Vella “encenent els ànims de la població amb discursos excitats inspirats en Mussolini, l’ànec Donald i els Sex Pistols, durant els quals gesticula tràgicament, es fot ratlles de farlopa (...) i escopina els presents”. Los del sud us matarem a tots (editada per Males Herbes) és una relat d’on raja mala bava a dojo amb anàlisis taxatives a les quals el llenguatge groller no treu un punt de veritat: “Els catalans ja no es refien ni un puto pèl dels polítics”. “La veritat és que es tracta més aviat d’un desig”, apunta l’autor en conversa amb el Diari. En realitat, puntualitza, “la gent només s’afarta dels polítics i de la seva situació quan està desesperada. Llavors fan coses més extremes que no pas votar i queixar-se al Twitter”. De moment, però, el seu llibre pot ser un revulsiu: “El que la gent trobava a faltar era una crítica despietada de la cultura catalana que no vingués d’Arcadi Espada, de Félix de Azúa i de l’unionisme espanyolista ranci”. Aquesta és una crítica escrita amb els budells i amb un mètode creatiu forçat per “alcohol, tabac i estupefaents diversos (...) Sam Cooke (...) un diazepam, vaig a nadar i a dormir”. Un mètode de treball “tan honrat com un altre”.
A l’estil de l’antinovel·laA Los del sud..., Sanmartí proposa una d’aquelles històries que, a l’estil de l’antinovel·la (o contranovel·la) cortazariana, es va construint a mesura que el lector tria un o un altre dels itineraris proposats saltant a un capítol o un altre. A la Catalunya del 2032 que fabula l’autor, “els andorrans prengueren possessió de Barcelona i la rebatejaren com BCN World”, situació que aprofiten per traslladar totes les obres del MNAC a la “Higher Diagonal, on turistes més distingits, o sigui, més rics, podien gaudir-ne en un ambient higiènic i cultivat”. També hi ha les peces del patrimoni andorrà? L’autor no ho explica, però potser no, perquè l’obra més preuada de la col·lecció, diu, és Artur Mas. Per les pàgines del llibre desfilen –i són maltractats, adverteix ja el text de contraportada– personatges mediàtics de la Catalunya actual, de Carles Puigdemont a Gerard Quintana o Jordi Bilbeny (que predica la catalanitat de Cervantes i Colom). També hi ha l’inexorable Albert Espinosa i turistes convençuts que la Sagrada Família és un casino. Al llibre, Sanmartí articula un “Visca els Països Andorrans!” mentre els conqueridors són combatuts per l’exèrcit sudista que lidera Sanmartí, i que inicialment s’havia aixecat al crit de “Girona ens roba!”. I què sap del Principat l’escriptor? “Vaig venir un cop per comprovar que existia, perquè tenia la teoria que era un decorat”, explica. Va fer “el pack andorrà”, excepte esquiar i obrir-se un compte.
Un personatge de ficcióI qui és el sotasignant? Un personatge de ficció, explica ell i insisteixen des del segell que el publica, i que sembla que l’ha encertat perquè polèmic com és ha aconseguit ja un considerable ressò a Catalunya i es perfila com un dels supervendes de Sant Jordi, augura des d’Andorra la llibretera Anna Riberaygua. Sanmartí és, doncs, l’alter ego literari d’algú que habitualment té una ocupació completament diferent de la literatura (de fet, respon aquesta entrevista en sortir a mitja tarda d’una feina convencional), una criatura fictícia que va començar a créixer per les xarxes i que se li ha anat una mica de les mans, diuen des de Males Herbes, on ja havia publicat Jo només il·lumino la catalana terra, després de l’èxit aconseguit amb el bloc Jo només follo a pèl. Escriure sota pseudònim, assegura, no és un acte de covardia. Menyspreu, potser, considera. “Que no vomiti la meva vida privada a Internet demanant atenció desesperadament com tots vosaltres, o que no concedeixi entrevistes a viva veu ni vagi a les presentacions dels meus llibres, perquè odio haver de parlar amb la gent, no vol dir que m’amagui”. I si algú en vol trobar una imatge, es trobarà amb Tom Selleck, amb qui “tenim una retirada”. Es pot permetre dir el que diu, assegura, perquè té la feina a una altra banda: “Dir el que penses al món de la cultura, en un sentit extens, és extremadament perillós perquè no hi ha un pam de net. Però matisem-ho: és extremadament perillós si vols dedicar-t’hi”. Si volgués viure com a escriptor, periodista o opinador, apunta “potser m’adoptarien d’enfant terrible oficial, tipus Sostres, que de tant en tant fa la columneta mamaire a la mà de torn que li dóna de menjar”. De moment, pel llibre se li han emprenyat “grups d’indie catalans que es mouen en cercles petitíssims on tots s’odien però fan veure que s’admiren”.