Un camí ple d’esculls
48233.jpg
la dècada del 1930 un antiquari català va pagar al bisbat d’Urgell uns quants milers de pessetes per endur-se el conjunt mural que ornamentava l’església de Santa Coloma, i així comença el llarg i dificultós periple europeu de les pintures fins que, set dècades més tard, van tornar a casa. De l’antiquari, una part si més no del conjunt, va passar a les mans d’un col·leccionista belga, el baró Cassel van Doorn, que inicialment els instal·la a la casa que tenia a la Costa Blava, a Canes. El baró, un noble d’origen jueu, va ser una altra de les víctimes de l’espoli nazi durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra, anirien a parar a l’Staatliche Museen de Berlín. Una de les èpoques probablement de més patiment per als frescos, perquè van haver de suportar anys emmagatzemats sense gaires miraments, enrotllats sense que ningú semblés adonar-se que es tractava de frescos arrencats i pràcticament ignorats. No seria fins a la dècada dels noranta, seixanta anys després d’haver sortit d’Andorra, que per fi van ser valorats i objecte d’una minuciosa restauració per part de la Fundació Prussiana de Patrimoni Cultural. En aquells anys, un fragment dels frescos, el Crist en majestat, va realitzar una visita al país per formar part de l’exposició que es va organitzar amb motiu del setè centenari del segon Pariatge. El conjunt tornaria, de nou en préstec, el 2003, amb motiu de l’exposició monogràfica dedicada al mestre de Santa Coloma i al seu entorn.
L’escletxaNo va ser fins al 1998 que es va obrir finalment l’escletxa que permetria iniciar les negociacions per recomprar les pintures: aquell any es va celebrar la conferència de Washington, en què es va parlar sobre els béns espoliats durant l’Holocaust i que va donar lloc a una declaració signada l’any següent en què el govern alemany es comprometia a obrir un procés per restituir les obres d’art robades pels nazis als legítims propietaris. S’obrien expectatives però també apareixien nous problemes i dificultats: en realitat la propietat de les pintures estava dividida entre els descendents del baró, mort el 1952, que disposaven del 92 per cent del conjunt, i els de la seva secretària. L’aleshores ministre de Cultura, Xavier Montané, i Juli Minoves, que el succeiria al departament però que en aquell moment encapçalava Afers Exteriors, van ser els encarregats de gestionar les no sempre fàcils converses i de viatjar per entrevistar-se amb ells: l’hereva de la part més important, Maria Alexander Cassel van Doorn, de 94 anys, vivia a San Francisco. Amb ella, l’Estat andorrà aconsegueix tancar un contracte de compravenda, per 3.680.000 euros que caducava al cap de sis mesos i que només seria efectiu en cas que el govern alemany li retornés la propietat dels frescos.
La secretària del baróLa baronessa els va posar sobre la pista dels descendents de la secretària del baró, a les mans de la qual hi havia el percentatge restant; Maryse Martin,la neboda, vivia a la ciutat canadenca d’Ottawa. Localitzades les hereves, però, es produeixen una sèrie d’entrebancs legals i procediments que han de decidir tribunals nord-americans i alemanys que s’allarguen entre el 2004 i el 2006 i que alenteixen el procés. Per començar, es necessita una decisió de la cort de Carolina del Nord que validi el testament de la secretària del baró. Un cop aconseguida, és Alemanya qui no pren en consideració la decisió i allarga el procés. Finalment s’aconsegueix el reconeixement del dret a aquest vuit per cent de l’herència per part de Martin. Encara quedarien, però, més entrebancs pel camí, perquè just en aquests moments, el 2006, mor la baronessa Cassel van Doorn, amb qui existia l’acord de compravenda, i els tribunals alemanys han de dictaminar qui són els propietaris del 92 per cent dels frescos. Per fortuna, el contracte d’opció de compra es mantenia vigent perquè s’havia fet en nom del trust Maria Alexander i no afectava la relació amb la filla de la baronessa.
4,5 milions, amb la restauracióFinalment, després d’aquest llarg camí, el 12 de febrer del 2007 queda ratificat l’acord que atorga la “plena propietat” de les pintures murals de Santa Coloma a Andorra. El Govern va pagar 4,5 milions d’euros (que incloïen el cost de la restauració feta a final dels noranta) i que van ser assumits amb un crèdit extraordinari aprovat pel Consell General. I el 28 de febrer entraven un altre cop per la frontera a les vuit del matí, després d’un viatge de 36 hores en un camió de grans dimensions, en condicions de temperatura curosament controlada i envoltat de fortes mesures de seguretat.