Emoció i història amb els records de Josep Maria Mas Pons
48275.jpg
Mas Pons, els aiguats de l’octubre del 1937 li van forjar “un caràcter fort i lluitador”, va recordar Francesc Cerqueda, qui va compartir Sindicatura amb el protagonista en aquells anys crucials i complicats que iniciarien la reforma institucional del país. “I també el van marcar els aiguats del 1982 [...], recordo que no va poder baixar d’Encamp fins dos dies després i en arribar al meu despatx se’m va abraçar dient que havia reviscut tot allò”, va rememorar l’exsíndic amb la veu tocada per l’emoció. La seva relació amb Mas Pons es va iniciar quan aquest darrer va entrar al Consell, el 1975, i continua avui en dia: “En converses on seguim arreglant el país; ara és més fàcil, per descomptat.” Per la intervenció de Cerqueda van desfilar alguns dels moments clau que van viure plegats, de les dificultats derivades del decret del 1981, “que no satisfeia tothom”, a qüestions com Fhasa o el conflicte de les ràdios, “amb amenaça de bomba a la sala del Consell inclosa”. L’actual síndic, Vicenç Mateu, també va prendre la paraula, per posar de manifest que l’Andorra del present “no hauria estat possible sense persones com Josep Maria Mas Pons”, a qui va agrair “la dedicació i la feina feta”, agraïment que va fer extensiu al seu antecessor en el càrrec.
Opinió pública El llibre aporta detalls sobre “el que jurídicament serien actes preparatoris del període constitucional”, va indicar el president del consell d’administració de Premsa Andorrana, Marc Vila, qui va tenir també paraules d’agraïment per a la família Mas, “pel fet de voler fer pública la part política dels records” del protagonista. Dos conceptes, va puntualitzar –polític i públic–, que no havien anat de la mà a la història d’Andorra. “I aquest va ser un dels motius pels quals fa 25 anys vam crear la societat editora, per posar a l’abast de la ciutadania tots els actes rellevants per a la formació d’una opinió pública” que s’havia de confrontar a importants decisions en “un moment d’ebullició política”. També en les seves paraules hi va haver un moment per a les emocions, en el record al seu pare, Marc Vila Riba, qui sortia del Consell coincidint justament amb l’entrada de Mas Pons. I, dirigint-se a l’excònsol Jordi Mas, va assegurar que “fou gràcies a la lluita dels nostres pares que hem arribat on som”. Mas Pons, el protagonista, en les tres dècades que relata el volum va ocupar els càrrecs de conseller i segon cònsol al comú d’Encamp i els de conseller general i subsíndic. Al seu parlament va destacar l’amistat que el lliga amb Cerqueda, va agrair a Vila “l’honor que m’hagi comparat amb el seu pare”, i es va centrar de manera especial en el record de les “inundacions devastadores” d’aquell 1937, on van tenir la sort “que van ser a les tres de la tarda i tothom estava expectant de la situació”. L’aigua es va endur riu avall, va explicar, “setze edificis i una vaca”. La gran sort a posteriori va ser la intervenció del coronel Baulard, qui va obtenir del govern francès els diners necessaris per a la construcció d’un mur de contenció. “Jo sóc partidari de fer els homenatges en vida”, va afirmar l’autor de la recerca, Albert Roig, i que “la memòria històrica d’aquestes persones quedi negre sobre blanc per reconstruir la nostra memòria col·lectiva”. Va exposar també la gènesi del projecte, que va remuntar a una conversa informal amb l’excònsol encampadà l’estiu del 2013.