Al neolític, el peix ni tocar-lo
48316.jpg
L’arqueòleg andorrà Gerard Remolins, en col·laboració amb una desena llarga de professionals espanyols, francesos i italians vinculats al CSIC, va impulsar el nou estudi dels materials del jaciment excavat i estudiat als anys vuitanta per l’equip dirigit per Xavier Llovera des de l’antic Servei d’Investigacions Arqueològiques del Patrimoni Artístic Nacional. Ja aleshores es va posar de manifest que seria una font de dades important, que ara es completen amb les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. Amb resultats que es publiquen a la revista Palevol, una de les principals publicacions en el món de l’arqueologia. I què expliquen aquestes troballes sobre aquells homes, pastors i agricultors, que van poblar els Pirineus ara fa 5.000 anys? Doncs quina era la seva dieta, per exemple, a través de l’anàlisi de les restes òssies dels enterraments del jaciment de Juberri. Menjaven carn, vegetals i cereals. El peix sembla ser que ni l’ensumaven. I en això les dades coincideixen amb els estudis realitzats en jaciments propers a la costa mediterrània: tampoc en aquelles àrees sembla que el peix (ni de mar, doncs, ni de riu) formés part de la dieta.
La vida dels mortsLes tombes que s’han tornat a estudiar –en un projecte que s’ha allargat durant els últims quatre anys– expliquen també algunes coses sobre la vida dels homes que les ocupen. En aquest cas, després d’examinar els objectes de l’aixovar que acompanya els cossos. Els enterraments en cista (caixes de pedra) coincideixen amb la pràctica vista a jaciments d’àrees properes, el Solsonès i el Berguedà. Però en el cas andorrà hi ha algunes diferències importants. Per exemple, alguns dels elements no són gens típics: el sílex melat, entre ells, un material utilitzat per manufacturar alguns dels ganivets exhumats i que sol ser habitual als enterraments neolítics de l’àrea del sud de França. I destrals amb materials no autòctons, no pirinencs, arribats probablement des de zones alpines, és a dir, grans distàncies. Com el cas de la variscita, que va ser emprada per a collarets o braçalets i a vegades cosida a les peces de vestir, procedent de les mines de Gavà. Són reveladors aquests detalls? Doncs vénen a dir que les persones que fa 5.000 anys habitaven les Valls (ni que fos en assentaments temporals) eren capaces de manejar-se en una àmplia xarxa geogràfica de relacions socials. No és que fessin aquests viatges de grans distàncies sinó que, probablement, els materials viatjaven de comunitat en comunitat com a objectes d’intercanvi, potser per queviures. “No podem parlar de jerarquies socials en aquells temps, però sí podem dir que les persones que posseïen aquests materials sens dubte tenien certa rellevància”, exposa Remolins. Tot i que, puntualitza, amb només tres tombes, que són les que conté el jaciment de la Feixa del Moro a Juberri, no es poden inferir gaires coses. Però sí que hi havia materials que gaudien de cert prestigi o valor simbòlic. Les noves tecnologies han permès fer més precises les datacions que als vuitanta va apuntar Llovera. Ara queda pendent de determinar si les estructures domèstiques adjacents a les tombes són coetànies. En tot cas, aquest estudi, sumat als jaciments de la vall del Madriu, la tomba de Segudet i el Camp de Colomer permeten afirmar que l’ocupació i explotació de determinats recursos va començar al neolític. I fins ara.