No un Fernàndez qualsevol
48400.jpg
La història de Ràdio Nacional d’Andorra arrenca un primer de gener del 1991 a les instal·lacions muntades a casa Felipó, a l’avinguda Meritxell, amb Manel Sansa al capdavant d’un equip del qual formaria part un Fernàndez postadolescent que més d’un principi d’úlcera li devia provocar. Les batalles del moment les relata amb ets i uts, i el vocabulari que s’escau per ser directe. Sense anar més lluny: un dels capítols té l’il·lustratiu títol de La faula del rot i les polles. No li va passar pel cap a l’autor la més mínima intenció de tallar-se un pèl?, li preguntem. “És que jo explico el que vaig viure o no faig el llibre. Hi ha coses molt divertides i què he de fer? no explicar-les per sentit del ridícul?”, argumenta. Això sí, puntualitza, ha estalviat els noms dels companys d’aventures. Però qui el llegeixi amb atenció en trobarà prou pistes per conèixe’ls. A banda, té una altra raó per no voler reprimir-se gens: una batalla constant contra l’actual assot de la civilització intel·ligent, el políticament correcte. “Era necessari ser tan directe? Doncs no, però imprescindible per a mi perquè és la meva manera d’escriure i trobo que una de les plagues bíbliques és el políticament correcte, així que moltes coses confesso que les he posat per pur desig de molestar”. Confessa una tercera raó: una insuperable passió per l’humor escatològic.
La sensació de caosFernàndez relata aquells primers temps d’RNA en què “es van donar unes condicions molt particulars, començant per les edats del grup fundacional i aquella sensació de caos dels primers mesos i de provisionalitat pels problemes pressupostaris, un magma que es dóna pocs cops a la vida”. Uns anys “excepcionals”, assegura, que ha optat per relatar des del seu punt de vista i to particulars. “Més que triar el to és el que ja porto posat; tinc les habilitats que tinc, certa capacitat per aplicar la ironia, la sàtira a situacions serioses”, reflexiona. I no pretenia fer una història enciclopèdica. Per les pàgines del llibre desfilen històries d’una ràdio i uns periodistes en període de formació. “Amb capacitat de fer burrades però també amb molt de respecte per la feina”. Anècdotes com la d’un Fernàndez cobrint els Jocs d’Albertville, un redactor novell que no sabia com enfrontar-s’hi i que va acabar apadrinat per dos dels grans de Televisión Española: Paco Grande i Jesús Álvarez. I prenent part en un quasi surrealista viatge amb Paquito Fernández Ochoa a qui Álvarez llegeix la cartilla sense contemplacions per la grandesa dels seus triomfs mentre l’andorrà (ens aventurem amb un spoiler) es vol fondre al seient del darrere. També recorda el mític embolic del deute gegantí del Bàsquet Andorra, desentranyant (a mitges, per descomptat, que per això les fonts són sagrades) la pel·lícula de com s’ho va fer per posar al descobert la quantitat real. O entra en batalles més personals: les confrontacions amb els directius –un en particular– que van acabar en el seu acomiadament, al 1999. “Crec que el director tenia arguments per acomiadar-me, però que no formaven part de l’univers estrictament periodístic, sinó del desafiament permanent” que li plantejava. “Mai no he estat un tio fàcil per als que manen; ni ganes”.
La batalla de l’humorUn dels cavalls de batalla continuat va ser la inclusió de l’humor i la sàtira als espais informatius d’esport. Barreja avui ineludible a qualsevol magazín però difícil d’empassar a l’Andorra dels anys noranta. “Ni avui pensem que els quelcom entren a la televisió pública al 2015 per primer cop; els andorrans no sabem riure de nosaltres mateixos”. El problema era sempre “algú que trucava al director, i sempre tenia més pes la trucada que l’aval de la direcció”. “A Andorra a principi dels noranta i dient-te Fernàndez ja has perduttotes les oportunitats per les quals es requereixi pertànyer a una de les cases de la pàtria”, diu l’autor al llibre. “És que dir ara que Andorra és classista no serà cap descobriment”. Així que va optar per construir-se “el relat de Fernàndez, el perdedor”. S’explica: “A l’adolescència em feia il·lusions, però tot ho veia difícil i albirava que tindria una vida grisa que no volia; aleshores va aparèixer la ràdio i em va salvar”. Amb les experiències iniciàtiques –les de consolidació serien un altre llibre i un altre mitjà, el Diari, assegura– ha compost un treball que pot tenir una lectura de manual de periodista. Preguntem. “No vull ser petulant, però potser”. Un dels consells fonamentals: “Haver enviat algú a la merda. O el que consideris segons la teva educació i procediment, però és l’única manera que no et prenguin pel pito del sereno, de fer-te respectar com a periodista”. Si parléssim en castellà diríem del Fernàndez que és como las lentejas.