Rebel·lió a l’objectiu

Eclèctic ha batejat la mostra. Justament perquè no busca cap discurs en particular, explica. “Simplement voldria que qualsevol que se la miri vagi dient ‘que curiós’ davant les imatges”, confia. “Que pensin que van més enllà de les típiques fotografies de paisatge.” Busca un primer impacte amb el qual aconseguir que les seves imatges treguin el cap per damunt aquesta gernació d’impactes visuals a què un humà occidental mitjà de l’actualitat està sotmès a la seva vida diària. I que s’han multiplicat exponencialment des del desembarcament i ús massiu de les xarxes socials. Fernàndez Bachs –50 anys, barceloní establert a Andorra– es va passar bona part de la seva vida professional treballant com a fotògraf de premsa. Va passar per mitjans com El Observador, les revistes Tiempo i Tribuna i diaris esportius, com As. Però això de la premsa diària té alguns punts que cremen, confessa, i fa uns anys va tallar de manera bastant radical amb les seves exigències i, de pas, amb la fotografia. Tot i que, sol afegir, el periodisme també té el seu punt addictiu i recorda l’etapa amb passió. Així que després d’una temporada llarga sense prémer un objectiu, un bon dia hi va tornar. Per què? “És un misteri.” D’ençà d’aquest retrobament amb el món de la fotografia la seva producció ha estat abundant. Però amb punts que fan que les imatges actuals siguin diametralment oposades a les que captava anys enrere. Per començar, pel format: “En premsa estàs sempre subjecte que les fotos siguin horitzontals o verticals, ja ho saps, i ara he optat per imatges quadrades.” En part per influència d’Instagram. En part, per recordar aquell sis per sis de les fotografies antigues. “Però en realitat no sabria raonar per què, potser perquè em forcen l’enquadrament.” Però on transmet especialment aquesta mena de rebel·lia contra les exigències passades és a l’hora de triar els subjectes que examina amb el seu objectiu. Així, últimament no s’ha de tallar si, en visitar el Macba, en comptes de retratar les obres el que li ve de gust recollir és com un cargolat cable telefònic s’enfila paret amunt. O no dubta a l’hora de ficar-se dins d’una escultura de Jaume Plensa per reflectir-la des d’una perspectiva inaudita. La imatge, per cert, no està a l’exposició encampadana, però el recorregut es pot ampliar amb una ullada a la web de l’autor. “Quan treballava per a un diari i anava a fer fotos d’un concert de jazz havia de fotografiar el trompetista, ara em puc permetre el luxe de fotografiar només les seves mans sobre la trompeta”, exemplifica. A Fernàndez Bachs també li interessa aturar el temps. El de les gotes d’aigua caient. “Mai no t’adones de la forma que té l’aigua, però disparant a una velocitat altíssima congeles aquell moment tan precís, volia capturar aquella imatge que sols dura un segon dividit per 4.000.” O els grans de sorra que s’alcen amb el salt d’una nena a la platja. “El que vull és que la gent es deixi anar, que no s’aturi a pensar què vol dir el fotògraf, perquè la fotografia és quelcom de plàstic, on t’has de quedar amb la primera impressió.” Consell de l’autor.