El ‘grau’ i el ‘caganiu’

Són dos termes que justament no es troben entre els 150 triats, definits i dibuixats al llibre de Moles (i explicats amb textos de Cristina Altimir), però són dos exemples de les particularitats lingüístiques entre parròquies en un territori, l’andorrà, que no és precisament vast. Ell no ha filat tan prim a les pàgines del llibre, però sí que reflecteix altres signes distintius del parlar dels padrins, com dir aubaga per obaga o aucell per ocell. “No serà correcte, però així es diu i així ho he volgut recollir; a Política Lingüística no m’ho acceptarien per això jo ja no els ho he preguntat”, defensa. La pretensió de Moles és recollir veus que s’estan perdent. També perquè les noves generacions en desconeixen el significat. Seria el cas del caganiu, que és com se solia esmentar el més petit de la família, personatge encara més oblidat que el cabaler. O paraules que s’empren sovint sense tenir-ne molt clar el significat i apunta com exemple grau, que forma part de topònims tan coneguts com Grau Roig. Doncs grau, recorda, és un camí que avança de forma esglaonada. El gallinam és una altra aportació netament canillenca al diccionari no normatiu de Moles. I per les pàgines corren vocables com bagaleu, astoret, andà o anoll. I noms molt propis del país: a la patrona la inclou a la N: Nostra Senyora de Meritxell. Ell l’hauria posat a la M de Mare de Déu, o a la V de Verge, però mossèn Ramon li’n diu Nostra Senyora i Moles li ha fet cas.