Diari d’un cònsol involuntari
48493.jpg
Cadascun dels dies que Pantebre es va estar al capdavant del comú d’Andorra la Vella, els anys 1974 i 1975, dedicava els vespres a recollir per escrit les vivències del dia. Una manera de reflexionar sobre allò que havia passat i com ell havia actuat, “per saber si havia estat a l’altura”, diu. Aquests apunts minuciosos, complementats amb les actes que va signar com a cònsol, han servit de base per a la redacció del llibre que ara presenta. Dos anys d’escriptura i dos més de converses i negocis amb editorials fins que la de Josep Dallerès es fes càrrec del projecte. Pel mig, la llibretera Anna Riberaygua, que va actuar com a assessora de l’escriptor novell. El volum es presentarà dijous vinent, a les set de la tarda al Centre de Congressos de la capital. Autor i editor estaran acompanyats de Josep Casadevall, exjutge del Tribunal Europeu dels Drets Humans. La seva presència no és gens casual: Casadevall era secretari del comú quan Pantebre hi va entrar. Va ser aquell “secretari eficaç”, el recorda l’excònsol, amb qui va mantenir nombroses converses i qui li va explicar de què anava realment la seva feina. “Em va dir quins eren els problemes que perjudicaven els ciutadans i que frenaven l’expansió d’Andorra”, recorda, qüestions d’entre les quals va triar-ne mitja dotzena per deixar-les resoltes abans de marxar. Entre elles, les desavinences amb Casa Rebés i Casa Molines i les carreteres del Fener i l’Obac.
Un d’irresolubleNo va poder, admet, amb el problema de la delimitació de territori amb Sant Julià de Lòria. “Quasi ho vaig aconseguir, però aleshores va haver-hi un imprevist i ho va engegar tot a rodar”, recorda. Al llibre, Pantebre examina la situació amb què es va trobar en ser elegit cònsol. Cosa que no volia, insisteix. “Ni tenia cap intenció ni volia, però les lleis del moment deien que quan un grup de ciutadans presentaven un individu, aquest tenia l’obligació de complir”. A ell el va incloure un grup encapçalat per Francesc Cerqueda, qui seria síndic general. També el volien incloure en una altra llista, apunta, però en aquesta sí que s’hi va negar en rodó. Un cop escollit, es preguntava com se’n sortiria. “Em vaig sentir alleujat en fer el jurament, quan em van preguntar davant del sant crist si compliria i faria complir els usos i costums d’Andorra. I vaig veure que si aquesta era la meva obligació, era lògica i segurament me’n sortiria”.
Andorra-Salt-AndorraPantebre va néixer un 7 d’agost del 1929 a la ciutat gironina de Salt. La família –la padrina, amb quatre fills– havia emigrat a principis de segle a Catalunya en morir l’avi, pastisser oficial d’Andorra: la casa pairal era cal Pastisser Vell, al número 10 del carrer de la Vall, recorda. Al pare, Josep Pantebre Santuré, i un dels oncles els van internar a l’Escolania de Montserrat, on hi havia el pare Euladi, de la família. Un religiós que més endavant també tornaria a Andorra, des d’on ajudaria molts capellans a salvar la pell durant la contesa espanyola. Justament al 1938 les penúries de la guerra civil van portar de nou cap Andorra els pares de l’excònsol (i exconseller major, càrrec que va ocupar al 1976 i 1977). Van arribar sense res: els estalvis que portaven en moneda espanyola aquí no eren més que paper sense valor. Van trobar una sortida d’emergència en enrolar-se per a la verema, a França. I què fer amb els fills? La germana gran la van col·locar a servir a una casa, on es va poder endur el petit. Benet i el quart germà van entrar a l’escola dels frares de Montserrat, “on fèiem vida de frare”, puntualitza. Els estius següents, ja més grans, els tocaria fer de vailets en cases de la Massana.
El parís de la postguerraAixí va transcórrer la primera joventut del futur cònsol fins que al 1946 el cosí, Josep Pantebre, va decidir portar-lo amb ell cap a França, a París, on tenia una fàbrica de pilotes de futbol. Va desembarcar en un París que suportava les penúries de la postguerra i oferia un panorama desolador. “Sols hi havia dos dies d’electricitat a la setmana, i gens de calefacció ni similar”. Durant el dia, treballava a la factoria. Quan acabava la jornada estudiava a l’acadèmia Pigé: comptabilitat i mecanografia. Una formació que li seria útil quan tornés a Andorra: va entrar com a comptable de l’antiga fàbrica de pells que hi havia a Escaldes. Després, el negoci tancaria i, sense treball, era l’any 1952 i va decidir muntar-se el seu propi mitjà de vida: la botigueta que encara resisteix avui al número 52 de l’avinguda Meritxell. “I allà m’hi vaig estar, durant més de seixanta anys, fins que li vaig deixar al fill i ara, amb tant de temps lliure què havia de fer?” Doncs escriure un llibre.