Rituals i art a la pell
48516.jpg
La mida sí que importa. Si més no, a la sèrie fotogràfica al voltant de la pell humana que penja de les parets de la sala que regenta Ewa Litera. El personatge que la protagonitza, Quique, és una pintura vivent, una escultura humana, un home que ha recorregut els cinc continents a la recerca dels millors tatuadors perquè deixessin empremta sobre el seu cos. Els millors els va trobar al Caire i a les illes dels mars del sud. Avui viu a Segòvia, en un semiretir del que Arnal va aconseguir treure’l per donar forma a la idea que el voltava pel cap: “Volia parlar sobre escrits a la pell, parlar de tattoos i de rituals”, explica el fotògraf. Però tot el que trobava era “massa vulgar”, per molt que convoqués càstings i fes recerques. “No m’agradava gens, fins al punt que vaig pensar a abandonar el projecte”. Aleshores va ensopegar amb aquest peculiar personatge, “tan antifamoseo”, antipostureo. El resultat, unes imatges en gran format que s’apropien de la mirada de l’espectador. Impreses en paper baritat (200 euros el metre quadrat) que garanteixen una durabilitat de més de dos segles. Amb aquest Quique de geografia espectacular comparteix espai una segona sèrie centrada també en el cos humà. En aquest cas, el d’una model de color convertida en escultura bidimensional. Aquí no hi ha cap tractament, apunta l’autor; els reflexes de la llum sobre la pell fosca són els de la contracció dels músculs i “només que s’hagués mogut tres mil·límetres, la imatge ja seria una altra”. Amb ella, una debutant model senegalesa, volia “retre un homenatge al cos de color, a aquesta morfologia tan fibrada”, als segles d’esclavitud que van patir i, de pas, a l’art africà, que tanta influència va tenir sobre alguns dels mestres de l’art occidental del segle XX.
Espiritualitat i animalitat humanaDues sèries per reflectir l’espiritualitat a través del simbolisme l’una i l’animalitat de l’ésser humà, la part més visceral, l’altra. Per contrastar, la sala ofereix una pinzellada d’un altre dels vessants del treball d’Arnal, amb una mostra de paisatges urbans. “M’interessava sobretot aquella arquitectura de les ciutats deshabitades”, relata. La lluita de ciutats com Houston on els senyors del petroli es van entestar a construir edificis cada cop més alts que finalment ningú no ocupava. “Parlo també d’allò efímer, de les construccions en vidre”, amb exemples com el barri parisenc de la Défense. Edificis a banda, les sèries que mostra en el seu debut a Andorra aquest veterà dels objectius són fetes amb models no professionals. Una feina molt diferent a la de retratar famosos a la que també s’hi dedica. “El famós és menys mal·leable, sap posar, o en tot cas s’ho pensa, que és diferent”, argumenta. Un professional sap quina imatge vol donar, diu. I posa com exemple Julio Iglesias, “que pot tenir aquesta imatge de, com canta? ser un truhán, però lluny de la realitat: és un home ben intel·ligent i que sap perfectament què vol”. Per contra, treballant amb debutants el fotògraf ha d’actuar una mica com a director d’escena, el realitzador d’una pel·lícula que guia cadascun dels passos de l’actor. “Són un encant”, assegura quan parla d’actrius com Penélope Cruz o Maribel Verdú, que també han passat per davant de la seva càmera. “Treballadores i que mai no es queixen de res, no són ni de bon tros allò que es pot veure de vegades a Tele 5, elles són les primeres interessades a fer una bona feina”. Com Miguel Bosé: “Et diu: digues què vols fer i ho prepares, que tinc una roda de premsa i en mitja hora hi torno”. O Diane Kruger, a qui va retratar en l’etapa de model, abans de fer el salt d’èxit a la gran pantalla.
Un cas excepcionalDe qui conserva un record regular, confessa, és d’Ana Obregón. “És la que menys he suportat, sobretot perquè em va fer plorar l’equip: la maquilladora plorant, les ajudants plorant”. Però és un cas excepcional, recalca, “normalment els famosos són molt disciplinats”. A la feina fotogràfica, Arnal afegeix el vessant docent, com a professor a la universitat Abat Oliba. De la relació amb els alumnes augura que el vídeo és el nou llenguatge: “És que ara fins i tot per dir-li t’estimo a la xicota ho fan en vídeo”.