Els veïns, al franquisme
48565.jpg
Benestar econòmic i exili, la cara i la creu d’un franquisme de llarga durada, que Amadeu Gallart i Sol Gasch retraten a Trossos de temps de la Seu de postguerra (Edicions Salòria) que veu la llum després de gestar-se durant molts anys, explica Gallart, un projecte que va sorgir fa prop de dues dècades, en unes jornades organitzades pel Centre d’Estudis de l’Alt Urgell. Des d’aleshores els autors, que han tingut la col·laboració d’Albert Villaró, han reunit testimonis per explicar el desenvolupament econòmic i social, el benestar de què parla Canturri, a canvi de no enfrontar-se a la dictadura i les seves forces. El llibre, assegura l’exalcalde Gallart, “l’hem plantejat de manera que no suposi una confrontació amb ningú, intentem reflectir la gran complexitat que l’època va tenir per al ciutadà normal, per als qui havíem viscut bé, però al preu de no expressar-nos en llibertat”. Per parlar obertament s’havia d’estar fora. Com Canturri a la carta, datada al maig del 1957. Llibertat a canvi d’enyorança: “Si tinc uns anys més de vida podré tornar a veure no solament la vall de la Seu, amb el majestuós Cadí, sinó tota Catalunya, però no vull pas veure-la sota el jou d’aquests dèspotes”. La ciutat de naixement la imagina plena d’aquests pagesos, “que quasi tots s’han fet rics”. I també pensa en Andorra: “sé que ha sofert una transformació que la fa quasi desconeguda de quan la vaig veure per darrera vegada fa més de vint anys!”
El repic de les botes al cimentEl llibre de Gasch i Gallart comença amb l’entrada de les tropes franquistes a la Seu. “Ens conta una veïna del carrer de Sant Ermengol que ella i les dones de la seva família, lluny o amagats els homes, esperaven esporuguides l’entrada dels franquistes amb els moros del Rif”. Quan ho van fer, “de matinada i enmig d’un silenci total, les botes dels guanyadors repicaven amb força al ciment urbà”. Amb tot, va ser tot “relativament” tranquil, malgrat els pillatges i destrosses a les cases dels republicans coneguts. El 19 de febrer, recorden Gasch i Gallart, es va constituir el primer ajuntament formal, presidit pel primoriverista Manuel Fiter Dasca. La corporació “mirà d’anar recollint amb bon criteri dins de les coordenades polítiques del moment tota la població recuperable, és a dir, aquella que no tenia el perill imminent de judicis sumaris”. Així, es va intentar fer tornar els que havien fugit cap a Andorra i els empresonats en camps de concentració. També relaten com es va intentar establir la normalitat, intentant que les botigues reobrissin, tot i l’ambient militaritzat i l’existència de llistes d’exresidents considerats com a elements “políticament molt perillosos”. Els temibles moros de l’avantguarda venien mercaderies pel carrer i els autobusos de línia d’Alsina Graells funcionaven sense vidres “i amb uns itineraris divagants, tenint en compte l’estat de les carreteres”. El transport públic, recull el text, circulaven “a la manera oriental”, és a dir, plens fins a la part superior, a la baca. Amb anècdotes a dojo: “un dia de pluja un passatger de la baca va preferir viatjar dins d’una caixa de morts abans que quedar ben xop”.
La verge del contrabanPerquè al text, al costat dels moments dramàtics també hi ha espai per a les anècdotes sucoses i divertides: al 1951 va arribar a la ciutat la imatge de la verge de Fàtima procedent d’Andorra, “i, segons ens expliquen testimonis directes, la seva plataforma anava farcida de tabac de contraban, aprofitant tan alta protecció”. Dels episodis relatats al llibre, Gallart destaca la història del Cau, ara ja als seixanta, un intent d’agrupament juvenil que “tot i que tenir un activisme molt moderat i el suport de l’Església” es va veure tallat per les forces de l’ordre, “i ben poc va fer la població, perquè a banda de l’aparell repressor, hi havia la repressió autoimposada”.