El dia dels pesos pesants
48613.jpg
Projectes diametralment oposats. El primer, el llibre-disc Forma, de la veterana banda de rock, que celebra els vint anys sobre els escenaris i que, per a l’ocasió, ha enrolat un jove talent de la il·lustració, Astrid Janer, i un dels escriptors més prolífics en els últims temps, David Gálvez (que fa doblet perquè també concorre amb L’obra articulística d’Arseni Sugranyes; com el llibre disc, publicat per Editorial Andorra). L’altra novetat presentada ahir va a càrrec de Sergi Mas: Aspectes de l’art popular d’Andorra. Un volum autoeditat que va sortir endavant gràcies a la campanya de micromecenatge a Verkami. Dos anys van trigar a donar forma, mai més ben dit, al projecte que arriba quan la banda, Hysteriofunk, celebra dues dècades sobre els escenaris. Oriol Vilella, Òscar Llauradó, Lluís Cartes i Roger Casamajor han depurat en aquest temps, va explicar ahir el primer, el procés creatiu: “Cada cop anem més al gra.” I, al temps, “és el disc més ben gravat; aquest i Deco”, és a dir, l’anterior, va puntualitzar Llauradó, qui va reconèixer que “últimament anem llançats”, perquè és el segon disc en dos anys, malgrat les dificultats de compaginar la banda amb les agendes de cadascun d’ells. Vint anys i en l’àlbum fan una mirada enrere, als ritmes molt sincopats de la primera època d’Hysteriofunk. “Però no, aquí ni obrim ni tanquem cap etapa, fer vint anys només és un dia més”, va assegurar Vilella.
Un projecte molt pensatSigui o no una simple data al calendari, el cas és que amb el vintè aniversari arriba una obra molt treballada i pensada durant anys. “Fa sis mesos que només maqueto”, va reconèixer Llauradó. I quan se’l van veure a les mans? La sensació va ser “sensacional, brutal”, va admetre Vilella sense poder reprimir-se. Gálvez i Janer van treballar amb absoluta llibertat, textos i il·lustracions a partir dels temes musicals que els anaven passant. “De vegades el títol et condiciona una mica”, va apuntar Gálvez, qui al llibre diu que “potser la música és l’art més viva, més viscuda, més com la vida mateixa: plàstica, elàstica, efímera, etèria, intravenosa, canviant”. Els textos, per cert, en doble versió: traducció del català a l’anglès signada per María Cristina Hall. “Ens va semblar que s’adiu més amb el nostre mercat”, es va explicar Llauradó. De l’anterior van vendre un bon grapat de còpies als Estats Units. Divendres es presentarà a La Fada Ignorant (20 hores) amb tota l’artilleria, perquè també hi ha videoclip, signat per Ramon Tort, qui ha realitzat tots els d’Hysteriofunk, i curtmetratge, d’Isak Férriz. El 10 de juny el tocaran en directe a l’Auditori Nacional, a Ordino.
Els pastors i l’art“Els pastors sabien que eren artesans? No, però heretaven el seu art de generació en generació.” Sergi Mas feia temps que estava entestat a arreplegar els seus estudis sobre el terreny al voltant de la cultura popular d’Andorra. Objectes de fusta, de terrissa, de coure, tots fets per antics artesans i dels que les mestresses de casa compraven a mercats com el de la Seu recorren el volum. “Tinc l’esperança que sigui útil; bonic, no ho sé”, va manifestar l’autor en presentar el treball acompanyat del cònsol major lauredià, Josep Vila, i sota la mirada d’un Sant Cristòfol que va ser la talla que el va portar a Andorra per primer cop, va recordar. “El debat sobre si l’artesania és o no és un art és un enfrontament estèril”, destaca Mas en un text que li ha costat suor. “Dibuixar m’és molt fàcil, però escriure...”, va confessar. Al volum recorda figures com la de l’Isidre Planes, l’únic terrissaire que ha treballat a les Valls, si més no, que ell hagi pogut saber, i que en arribar els seixanta i l’esclat del duralex, va veure com minvava el seu mitjà de vida; amb tot, “l’home no es va llevar la vida, sinó que carregava el matxo i voltava per les Valls per vendre la seva producció”. Perquè el llibre de Mas parla de temps de matxos, de quan no hi havia carreteres i la de Sant Julià era una de les principals places comercials del país, abans que es desplacés cap a Andorra la Vella i Escaldes. Parla de qui fabricava xocolata, del campaner i de qui manufacturava cadires. De pas, “de valorar els avantpassats, que van tenir aquella vida molt dura, no com ara que prems un botó i s’encén el llum”. Amb el progrés, i ja des del moment que ell es va instal·lar al país, el 1958, moltes d’aquestes coses van perdre valor. “He vist com la veïna feia servir una d’aquelles caixes de núvia per posar-hi les gallines, o se la venien per vint duros quan venia l’antiquari”, es va plànyer. I després de l’artesania vindrà el pa. El següent projecte se centrarà en les tan divergents formes que té aquest aliment bàsic arreu del món. Escultures que es mengen. Bé, el d’ara, el congelat, ja no.