Seixanta maneres de veure el Quixot a l’ambaixada
48662.jpg
El ingenioso hidalgo és una de les obsessions del bibliòfil, va explicar ahir la seva filla, Cristina Palmitjavila, encarregada de presentar la selecció que es desplega a les instal·lacions de l’ambaixada amb motiu del quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes. Un miler de Quixots atresora el col·leccionista, d’entre els quals la comissària de l’exposició, Maria Martí (amb col·laboració de l’artista plàstica Samantha Bosque) n’ha triat una seixantena. Per valuosos, per curiosos, per interessants, per les il·lustracions o la traducció; fins i tot els apòcrifs. El més conegut, el d’Avellaneda. Però el més rellevant per a l’anecdotari andorrà, el de Ledesma. Aquest home, Antonio Ledesma Hernández, va ser autor de La nueva salida del valeroso caballero D. Quijote de la Mancha: tercera parte de la obra de Cervantes, publicat el 1905 i on el Quixot rediviu gràcies a les arts i pocions de la família Panza i apareix a la Seu d’Urgell a principi del segle passat, ni més ni menys que amb la missió d’acabar amb la vida del bisbe, Joan Josep Laguarda Fenollera. També pretén conquerir Andorra i cedir-la a Juan Panza, descendent de l’antic escuder. Quina sort per al país, va ironitzar l’ambaixador Manuel Montobbio en el parlament d’obertura, “que de Principat hagués passat a imperi!” en aquest joc literari. L’exposició recupera en bona part la que el 2005 es va fer al Museu del Tabac lauredià, quan es feien els quatre segles de l’escriptura del que és el llibre més traduït després de la Bíblia.
‘Amadís’, l’origen de la bogeriaA l’inici del recorregut, un exemplar de l’Amadís de Gaula (1779) editat a Chez Pissot, París. “Potser no de les edicions més antigues però sí de les més maques”, va glossar la comissària. L’Amadís perquè just va ser aquest el llibre que va desfermar la irrefrenable passió d’Alonso Quijano pels llibres de cavalleries i, amb ella, la seva bogeria. “Benaurada bogeria pels llibres, que tant de bo tots patíssim”, va desitjar per cert la filla del propietari de la col·lecció. Entre les peces que s’hi exhibeixen destaca la més antiga de la col·lecció Palmitjavila, publicada el 1692 per Abraham Wolfgang d’Amsterdam. D’aquí fins a una de les més recents, la que va treure a la llum Planeta el 1990, comentada per Martí de Riquer i amb un retrat de Cervantes realitzat per Subirachs. Perquè la part gràfica forma una part destacada del recorregut, amb reproduccions de peces realitzades per mestres de la pintura. S’hi poden veure curiositats per la manera de la impressió, com la realitzada el 1982 per a la RAE en paper de suro i tinta negra i vermella. O la part lúdica a què han donat peu els personatges de Cervantes, de les sèries de cromos –n’hi ha de Chocolates Ametller, de Manresa, del 1992, i de la casa Danone, del 1978– a la banda sonora d’una popular sèrie d’animació televisiva. Tornant a la part més seriosa de l’edició, els ulls del visitant també es poden aturar en la primera edició encarregada per la RAE, el 1780, i realitzada per l’impressor Joaquín Ibarra. O els més que peculiars llibres de butxaca, edicions barates i populars per entregues, que es publicaven al segle XIX. La que hi figura és exactament del 1845. La tria de Martí també passa pel capítol de traduccions, entre les quals n’hi va haver 31 al català entre el 1836, en català prenormatiu, i el 1990. A l’ambaixada es pot veure, per exemple, la del 1930 d’Antoni Balbuena.