Voltatge sonor

El grup mallorquí té uns tres anys de trajectòria, amunt i avall amb el nom que va triar per batejar-se i que, sí, concedeix, és objecte de pregunta permanent en cada entrevista. Al Diari ja ho havia explicat fa cert temps: per als mallorquins és freqüent pujar al Principat quan volen sentir la neu sota els peus i això de Forces Elèctriques d’Andorra per a ells tenien certes “ressonàncies poètiques”. Res a veure amb Fecsa o Endesa, que no serien gaire glamurosos per a una banda. També la referència a l’electricitat casa molt bé amb la música que fan, uns temes instrumentals molt poc a l’ús, molt poc comercials que es diria, un so no exempt de certa violència. F/E/A, on també jugaven amb els colors de la bandera, va ser el primer disc. I des d’aleshores ja han tret més productes al mercat. El més recent, Congo, serà el que els servia ahir de carta de presentació al cicle Primavera als Bars, en el marc del Primavera Sound barceloní. “Són els escenaris més petitets, però estem encantats, perquè igualment et dóna cert catxet”, afirma el bateria mallorquí. On no aconsegueixen debutar és al país que els presta el nom. “Hem estat a punt de venir algun cop, i busquem dates, però ens ha de sortir a compte, coincidir amb una gira o així, han d’encaixar les peces”, diu Cabot, que hi afegeix que “també sabem que és un lloc peculiar, on és millor venir a tocar a la temporada d’hivern”. Amb tot, confia que aquest any acabi prosperant. Forces Elèctriques d’Andorra fa una música poc usual. “Ja tenim assumit que no és un projecte per als grans públics, no som innocents de les nostres possibilitats”, reconeix Cabot, tot i que finalment veuen aplegar-se als concerts un públic ben nodrit i, sobretot, heterogeni, de punkers a metalers. El seu so té un certa dosi d’agressivitat, de duresa, explica, però això no vol dir que a la gent li costi gaire d’entrar. Post­rock, postmetal, per als necessitats d’etiquetes. “Un estil que es presta a fer piruetes instrumentals, tot i que nosaltres no som tan bons músics, així que apostem més per la simplicitat que per la perícia”, s’explica. “No volem que la nostra música sigui un sudoku que hagi de resoldre qui l’escolta, sinó que sigui simple, que arribi.” Simple, si ell ho diu. Però els temes estan molt reflexionats, si més no a l’hora de concebre’ls. Parla dels temes de Congo, per exemple, el disc més recent. “Partim de conceptes, de coses a les quals fem moltes voltes, tot i que després al públic li passa desapercebut”, argumenta. En el rerefons dels últims temes hi ha les lectures de Joseph Conrad, una reflexió sobre el colonialisme, “aquells llocs que s’espera explorar i conquerir una nova vida però que al final el viatge acaba fatal”, moments en què “cerques el paradís i acabes creant un desert”. Això, però en música.