Una mà molt destra a Canillo
A final del segle XVII o principi del següent, un escultor anònim –si més no, de moment– però força hàbil, va tallar la figura central del retaule canillenc, un conjunt amb similituds amb el de la Santa Creu de la mateixa parròquia, tot i que a les restauradores els resulta massa agosarat aventurar que procedeixin de la mateixa mà. De moment el que és clar és la qualitat de l’escultura, i així ho van recollir els experts de la Universitat de Girona contractats per fer l’estudi del barroc andorrà que aviat, previsiblement, deixarà de ser una obra inèdita i ajudarà a donar més visibilitat a aquesta part del patrimoni artístic del país. Tornant al retaule canillenc i a l’escultura central, l’escultor va saber afrontar l’anatomia amb habilitat, apunten els historiadors de l’art. “Si li excusem la lleugera rigidesa del tronc, la resta del cos és un exercici molt correcte de domini de la naturalitat.” El cap cot del Crist cap a un costat, en direcció a les cames, “li dóna un aire de major complexitat compositiva, alhora que els braços tensos de resultes de suportar el cos sense vida subratllen l’encert del conjunt de la talla”. Una talla processional, per cert, que encara avui mossèn Ramon segueix traient per Pasqua. Fins i tot enguany va poder fer-ho perquè les restauradores ja tenien acabada la intervenció –iniciada a final de l’any passat–. Una intervenció que es va centrar sobretot en la neteja de l’escultura: estava bruta pel fum i la cera però en canvi l’estat de conservació era bo, sense corcs ni aixecament de la pintura.
Advocació més estesaLa iconografia, també segons l’estudi de la UdG, es correspon amb la posterior al Concili de Trento, amb un Crist a la creu solitari que mostra el dolor del seu sacrifici, sense espectadors, soldats ni ploraneres. Aquest retaule es dedica a la Sang de Crist, una de les advocacions més esteses. A la talla canillenca l’advocació es reflecteix en aquesta profusió de sang rajant de les ferides, molt vívida i realista, destaquen les professionals que s’han dedicat a tornar-li l’esplendor original. La part (més o menys) sorprenent per a Tarrés i López va venir de les motllures i el repintat de diverses parts del conjunt. Sorpresa a mitges perquè només a simple vista ja s’oloraven que alguna cosa no lligava amb el conjunt: previsiblement, una intervenció feta cap a principi del segle passat per engrandir el retaule a base d’incorporar motllures laterals i peces horitzontals a la base i la part superior pintades de forma grollera amb pintura plàstica. Uns afegits que, acabada la restauració, quedaran fora. Decisió que van prendre per recuperar la coherència del conjunt i després de demanar l’opinió dels experts de la UdG i del mossèn de Canillo. L’autor del barroer engrandiment va optar per repintar també altres parts del conjunt, segurament per lligar millor els nous colors, cosa que també s’estan encarregant d’eliminar. I, així, per sota dels afegits van apareixent elements originals –en molt bon estat, subratllen les tècniques–, com ara un marbrejat que decora parts de les columnes i que és molt similar al que presenta el retaule de la capella de la Santa Creu, que no va haver de patir cap repintat. Són de la mateixa autoria? Si més no, segurament surten del mateix taller, consideren. Els repintats afegits ocultaven també la iconografia original del fons sobre el qual se situa la talla: un sol i una lluna (a la foto), elements habituals a l’època que fan referència, entre altres coses, a l’eclipsi que s’hauria produït en el moment que el crucificat va expirar.