“'Xarnego' és una paraula que vull que torni a estar de moda”

Amb tres dècades a l’esquena darrere els micròfons, Justo Molinero (Còrdova, 1949), un dels comunicadors més carismàtics de la ràdio espanyola, ha fet el salt al teatre. La gira de l’espectacle Ahora me toca a mi, que ha omplert teatres a tot Catalunya, arriba diumenge 22 a l’auditori Claror. Poesia, humor i música, amb Molinero damunt de l’escenari acompanyat per Los Descastaos i alguns dels locutors de Radio Teletaxi.

Com ho veu, el debut a Andor­ra ja tan proper?

Doncs amb nervis, expectatives, per descomptat, i amb molta il·lusió per venir a Andorra. És un espectacle molt divers, on la gent no tindrà temps per avorrir-se. És un espectacle a mida de la gent i que porta gent al teatre que no hi havia anat mai.

Per a vostè deu ser mol diferent de parlar pel micro.

Ha estat aixecar el teló de la ràdio i veure la cara de qui escolta, la seva expressió, si li arriba el que estàs dient. El teatre té una màgia que no la té la ràdio, que en té una altra. Però també és una responsabilitat, sort que ens va bé, perquè al principi em deia: “Justo, a veure si t’estàs jugant el que no tens.”

Recorda la primera vegada que vostè es va adonar que era un comunicador, ja no un taxista?

Quan vaig muntar l’emissora jo no havia de fer de locutor. No ho vaig fer fins que a un noi, el Jacinto, un company taxista, la dona se li va cabrejar molt perquè, és clar, la gent trucava, per la ràdio, i ell era afalagador, i la dona es va posar gelosa i li va dir: “S’ha acabat el bròquil.” Em va deixar penjat, i com que allà ningú no cobrava, m’hi vaig posar jo. I em vaig dedicar a posar la música que m’agradava, la que jo portava al taxi.

I aquí ja va veure un camí nou?

Mai de la vida no m’ho havia pensat i ja han passat 33 anys. Un dia em vaig vendre la llicència del taxi, per comprar una emissora més potent, i per traslladar-nos al carrer Pompeu Fabra, 15, de Santa Coloma de Gramanet, i muntar l’emissora. La veritat és que ens escoltava cada cop més gent, estàvem molt engrescats. I vam començar a fer publicitat. La primera, recordo, per un milió de pessetes l’any d’uns tallers de l’Hospitalet, el primer client que vam tenir. I vam començar a pagar la gent. Fins al 29 de desembre del 1986, que ens van tancar l’emissora perquè no teníem llicència. Perquè no ens l’havien donat, malgrat que l’havíem demanat molt.

I aleshores?

Vaig fer les proves per entrar a la universitat per a majors de 25 anys, per treure’m el títol de periodista. Després em va venir a buscar el senyor Vallbé, l’amo de Radio Miramar, i em va proposar anar a Mataró, a Radio RM, que després vaig comprar. Fins que als noranta em van donar una concessió a Rubí, i així va néixer Radio Teletaxi.

Fa 49 anys que és a Catalunya. Què li diu el terme ‘xarnego’?

Fa uns dies vam estar a Montcada i Reixac, fent unes actuacions. Hi havia l’Oriol Junqueras i el senyor Rufian, i a ell això de xarnego no li han dit mai perquè és massa jove. Als cinquanta i seixanta era despectiu però entre tots vam aconseguir que no se’n parlés més, fins que ell [Rufián] va dir que és un xarnego independentista i jo em vaig emprenyar molt. És una paraula que va quedar enterrada fa molt i no vull que es posi de moda.

Es considera un integrador?

I tant que sí. Els catalans naixem allà on volem. Jo vaig néixer a Còrdova. Cap problema. El que compta són els sentiments, la gent arrelada des de fa molts anys. Jo vaig prometre que defensaria com a meva la terra que em donés l’oportunitat de desenvolupar-me. I ha estat Catalunya. Si algun dia passés alguna cosa i s’hagués de defensar Catalunya tindríem una sorpresa per veure qui la defensaria més, si nosaltres, els que hem vingut de fora, o els que són d’aquí.

Es veu vostè en una Catalunya independent?

Jo no m’ho plantejo. Catalunya serà el que vulguin la majoria dels catalans. Jo no tindria por a fer un referèndum, i a Rajoy li hem d’agrair que cada dia hi hagi més independentistes, gent que en principi hauria dit que no a la independència.

De vostè s’ha dit que no li havia anat pas malament amb CiU al govern. És així?

De mi s’han dit moltes coses, com si m’haguessin donat la vida. Mireu: aquí tinc la nostra emissora a Andorra, comprada amb els meus diners. En l’època del senyor Pujol em van donar l’emissora de Rubí, però perquè la meva va ser la millor oferta. Avui en tenim 22, moltes durant el temps del Montilla, però perquè la nostra oferta era la millor. A la darrera entrevista que li vaig fer a Pujol li vaig dir: “Escolti’m president, diguin el que diguin, vostè a mi no m’ha donat res, cap subvenció.” Va marxar emprenyat. Segur que els llepaculs li devien dir altres coses. Jo ni vaig voler subvencions per posar música en català. No vull. Poso la música que em dóna la gana.

Amb Mas no es va entendre.

Li vaig fer entrevistes, com a Maragall, però un dia els va agafar una mena de mania i deien que a l’estudi jo estava assegut més alt. I no va parar fins que no va tancar l’emissora de televisió. Es veu que el problema de Catalu­nya era que la gent s’ho passés bé amb la nostra tele.

L’última qüestió política, li ho prometo. Com veu les eleccions del juny?

No ho sé, perquè no es pot dir no a tot. Però amb això dels pactes crec que es pensen que la gent és ximple i que els votarà igual encara que hagin anat al llit amb un altre partit. Es pensen que els votants som idiotes i la gent està farta perquè les prioritats que tenim són altres de les que es pensen: arribar a final de mes. I han cobrat 140 milions d’euros per cent dies de feina que no han fet.

Es presenta com un home senzill, però és tot un conglomerat mediàtic vostè sol.

Bé, perquè jo sóc un aprenent de la vida i potser he tingut olfacte.

Com li cau Carlos Latre?

Molt bé. Molt bon professional.

I això de què l’imitin tant?

Jo m’aixeco al matí i penso a veure què faig. Ells ho tenen pitjor: han de pensar a veure què fa el Justo per veure què fan ells.