Reportatge
El camí sinuós a Venècia
El col·lectiu artístic es divideix i mostra disparitat de criteris respecte de la nova fórmula que emprarà Cultura per triar els artistes que aniran a la Biennal de Venècia en l’edició del 2017, un format que lliga els tallers d’art del Govern a la Massana al procés de selecció.
És des de la recuperada associació La Xarranca des d’on es mostren més crítics amb la iniciativa del ministeri i des d’on, alhora, recorden que els tallers havien anat perdent força i contingut. Especialment en aquesta última edició, que s’ha allargat pràcticament un lustre, amb els creadors amb l’obra acabada i en una espera inacabable perquè arribi el moment d’exposar-la al públic, com és de rigor i com havia estat fins ara.
“Ho han anat ajornant, sempre amb diferents excuses”, apunta en referència a l’exposició que mai no arriba Neus Mola, membre de La Xarranca i una de les usuàries dels tallers del Govern a la Massana. “I tampoc és que ens hagin donat molta informació; ells ho van anar aparcant i nosaltres al final també, a poc a poc”. Era un projecte molt positiu, recorda, fins que s’ha generat aquesta situació de “manca d’implicació”, així que “per fer-lo com s’està fent ara, tampoc no cal perquè ja és un projecte mort”, diu, deixant traslluir la decepció.
Ara, fa uns dies, el BOPA publicava la convocatòria del procés de selecció per a la Biennal de Venècia 2017, que comporta la preselecció de tres projectes que es desenvoluparan en els espais massanencs. Què li sembla a Mola la reorientació? No ho veu clar: “Se suposa que un artista que opti a anar a Venècia ja té una trajectòria i, per tant, un taller i que aquests espais eren per donar cabuda a gent que comença”, argumenta. “I segons les dimensions del projecte que presentin tampoc no hi cabrà perquè l’espai sols és una habitació no gaire gran”.
Un espai poc confortable
“És cert que amb el temps els tallers han anat perdent embranzida”, apunta Mònica Armengol, que hi va passar l’edició anterior. En realitat, puntualitza, “està desvirtuat des de bon començament perquè es necessitarien espais més adients”, que per exemple només tenen aigua en zones comunitàries (element necessari per a moltes de les tasques artístiques) i “no són molt confortables”.
Susanna Ferran és una de les joves creadores del país que es veu amb forces per presentar candidatura. “Fins ara no m’havia presentat perquè em considerava massa jove però enguany ho estic valorant”, explica. No li interessa la qüestió dels tallers físicament parlant, “de fet, per al tipus de projecte que jo faig, que no sóc pintora ni escultora, no em cal”. Però sí que veu molt positiu el seguiment ofert per part de crítics i experts en el procés de creació de l’obra que comporta la nova fórmula de selecció. “Aquesta part formativa sí que trobo que és necessària”, considera. I el suport econòmic també el veu amb bons ulls: en aquesta ocasió el ministeri ofereix un ajut econòmic per a la producció de l’obra, uns 15.000 euros.
Més o menys del mateix parer és Ahmed Keshta, qui també rumia presentar-s’hi. La fórmula de selecció és “una nova manera” de fer-ho, simplement, i s’haurà d’esperar a veure els resultats per valorar si és o no afortunada. La part que més li agrada és que “es podrà aprofitar fer un brainstorming” amb la gent que hi hagi al voltant, que “l’artista no estarà sol” i serà un procés de creació fins a cert punt compartit, cosa que veu important “perquè al final no és una obra privada sinó que va a Venècia per representar un país”.
Que hi hagi unes condicions fixades –espai, temps i pressupost de partida– també ho valora positivament: “És una base estable a partir de la qual l’artista pot començar a treballar, sap on són els marges”.
“Van sobre la marxa”
Joana Baygual –que l’última edició va formar part del comissariat de la Biennal i que també ha estat usuària dels tallers– és contundent sobre la barreja: “A mi no em sembla bé”. El problema de fons, considera, “és que no hi ha res plantejat, coordinat, que van sobre la marxa” i al final el que creen és un poti-poti on “cada cop que fan alguna cosa sembla que acabem reculant”. Es plany de la manca de seguiment i suport que es va donar als artistes –“Semblava que estàvem al desert del Gobi”– dels tallers en l’última edició i de certes disfuncions: per examinar i ajudar-la en un projecte d’art conceptual, contemporani, l’expert que hi havia ho era en art romànic.
Potser al rerefons, reflexiona, “és que en aquest país vivim en una bombolla on res no és real, per exemple, quant li costa a un artista de fora tenir una obra en una rotonda? Doncs aquí tothom en té una”. És “una endogàmia molt gran i així és impossible ser competitius, així que quan sortim fora patim un batacazo molt gran i és lògic”.
A Venècia, puntualitza, “entre tants pavellons i països és fàcil que passem desapercebuts excepte que portem quelcom de molt impactant”. Per aconseguir-ho, creu, “cal que ens obrim i no seguim presentant coses dels anys vuitanta”.