Reportatge
L'ENA, nou anys després
L'ENA, nou anys després
No el paper de l’ENA no l’acabo de tenir molt clar”, es planteja una de les veteranes del col·lectiu teatral del país, Mireia Codina, que fa molts anys que és a La Companyia És Grata, un dels grups més consolidats en el panorama amateur. Una confessió en què coincideix amb companys dels escenaris d’altres grups i altres parròquies, com Marcos Rodríguez, de l’encampadana Lapsus o Assumpta Casanovas, d’Assaig.9, radicada a la Massana. Potser les incerteses, argumenta Codina, procedeixen del fet mateix que l’ens ha anat canviant d’objectius i modes de funcionament amb cada canvi de director (o més aviat, de Govern). D’Ester Nadal, que va assumir les regnes en un primer moment amb unes ambicioses línies generals marcades, l’entitat va passar a ser dirigida per Irina Robles. Després de la seva recent dimissió, s’enceta una nova etapa, en què el departament de Cultura lauredià, amb Laura Roigé al capdavant, assumirà les tasques de producció i on la col·laboració del comú suposarà l’afegit d’un segon escenari –la seu fins ara ha estat el massanenc de les Fontetes: el comú massanenc, amb el Govern i la Fundació Crèdit Andorrà són els patrons– i equipaments necessaris, com locals d’assaig. Les línies mestres inicials s’han diluït i els objectius han anat canviant amb el temps.
Sense variar l’essència
“Crec que estem una mica desorientats, jo no sé si s’han parat a fer una reflexió, o potser simplement és que jo ho desconec, però em fa l’efecte que cada cop que canvia el director canvien els plantejaments”, apunta Codina. “Hi hauria d’haver un plantejament de país. És com la funció d’Els pastorets, a qui cada nou director pot donar una volta i fer-la més religiosa o més atrevida, però on el text de base, l’essència, sempre és la mateixa”, explica de forma ben gràfica.
Codina es mostra prou d’acord amb els plantejaments que es van fer en l’etapa liderada per Robles, amb produccions que donessin cabuda a aquells que s’hi dediquen professionalment però al costat dels quals poguessin treballar els semiprofessionals i, alhora, donar suport als amateurs per tenir un bon planter. “Un engranatge que no ha acabat de funcionar, i no per manca de voluntat de la directora”, creu. Tampoc es va aconseguir implicar les diferents companyies.
Formació
Una altra de les potes del que hauria de ser l’ENA, apunta, és la formació. Idea també compartida per l’encampadà Rodríguez o Naïma Fernández, que porta a Carbassó (els juvenils lauredians) els deu anys d’existència del grup. “Algú, com l’ENA, hauria d’oferir tallers i cursos, per facilitar que la gent que probablement està interessada en el teatre però no s’hi atreveix s’hi apropi”, exposa. A banda, hauria de tenir un paper en el foment del teatre juvenil que s’ha deixat pel camí, amb la desaparició de la Mostra de teatre juvenil, justament on Carbassó debutava ara fa una dècada, amb Sexualment equilibrats.
En aquest aspecte, en el d’introduir el teatre entre els joves a través de les escoles, incideix Alfons Casal, actor i director. “Ens agradaria que cultura i educació estiguessin més estretament lligats, i crec que s’hi està treballant, però és complicat i s’ha d’anar molt a poc a poc”.
A d’altres demandes que apunta, com locals d’emmagatzematge de l’attrezzo, ja es donaria resposta en aquesta nova etapa, “i aviam què passa amb el fet d’ajudar a moure les obres a l’exterior, que no està del tot quadrat”.
Des de Lapsus Teatre, Rodríguez reconeix que la companyia funciona al seu aire i que tampoc s’han plantejat mai objectius més ambiciosos que promoure el teatre a la parròquia. I amb el suport que reben del comú, indica, ja van fent. “No és que estigui molt al cas de com funciona l’ENA”, admet, però tampoc no acaba de tenir clar si és a l’administració a qui li correspon tirar del carro del teatre al país. “Potser és qüestió de plantejar-se no sols què ha de fer una Escena Nacional sinó més enllà, si ha d’existir. No ho tinc clar”.
Anar per lliure
Més o menys en la línia del que apunta Casanovas des d’Assaig.9. Qui afegeix un punt de retret gens dissimulat: “Veiem que sempre han agafat gent de fora, que la producció ha estat molt tancada i que sempre que proposes alguna cosa et diuen que no”. Així que “nosaltres ens movem de manera molt independent” i no mostren gaire interès en l’ENA. Tampoc no el descarten, si veuen vents més propicis. “Però la imatge que tenim és que incloent-nos a la seva programació estem més lligats: ells posen els horaris, els dies de funció, els preus, i ells decideixen la difusió de l’obra”.