Reportatge
Un país sense literatura?
“Hom pot dir que vivim en un país sense literatura”, i qui ho diu és l’escriptor Albert Villaró. Després puntualitza: “Els veritables protagonistes de la literatura pirinenca fins al segle XIX són els notaris, els escrivans, els registradors de la propietat”
Un país sense literatura?
illaró reflexiona sobre el fet literari pirinenc en general i l’andorrà en particular, a la part que li toca del volum Llengua i literatura a Andorra i els Pirineus, volum editat per la Universitat d’Andorra on és coautor amb Carolina Bastida, Univers Bertrana i Ramon Sistac. Una obra pensada inicialment com a text per a les aules però que, puntualitza Bertrana, pot abastar molt més públic, tots els interessats a fer aquest recorregut panoràmic.
A en Villaró li va recaure la tasca d’oferir una mirada a través del temps del fet literari, una reflexió que li serveix per reivindicar aquells productors d’una “escriptura sòbria, gens imaginativa, purament descriptiva” que convivia amb la que es desplegava a la vora del foc de les llars, “una literatura àgrafa (...) confegida amb anècdotes, velles històries repetides mil vegades, cançons i romanços”.
L’autor d’aquest compendi –“que no pot ser cent per cent exhaustiu perquè si el comencés a fer avui ja canviaria”, puntualitza– aprofita per reivindicar la molt reconeguda figura d’Antoni Fiter i Rossell, l’autor del Manual Digest. Cert: ja gaudeix de prou reconeixement, “però més per l’aspecte de jurista i compilador, per ser el pare de la filosofia política andorrana”, recorda. Per Villaró, no obstant això, “la seva no és estrictament una obra literària, però hi ha rampells de genialitat com a prosista, no és una obra jurídica freda sinó que hi bateguen moltes coses”. Dit d’una altra manera: “En un desert absolut, el Manual és com un oasi, en el qual van beure i es van inspirar obres posteriors. Des de la nostra perspectiva actual, fóra irresponsable no reconèixer-li el seu mèrit fundacional”.
El recull de Villaró permet també fer descobertes. Ell posa l’èmfasi “en aquesta generació prèvia a l’Antoni Morell, que tampoc feien ficció exactament, però sí que escrivien amb intenció literària la gent dels quaranta i cinquanta que s’han de reivindicar”.
Més enllà de l’estricta frontera andorrana, recorda Villaró que “els inicis de la literatura purament de ficció d’autors pirinencs són més aviat tímids, però d’una gran vitalitat”, amb noms que van obrir camí, tres principalment: Virós, Lluís i Maluquer, amb “l’enorme mèrit dels pioners”. Al Principat és Isabelle Sandy qui signa la primera novel·la de temàtica andorrana, Andorre ou les hommes d’airain, publicada a París el 1923.
Amb tot, es planteja, de què s’ha de parlar: “de la literatura dels Pirineus o de la literatura dels pirinencs? De la literatura d’Andorra o de la literatura dels andorrans?”. Més: “Són els andorrans essencialment diferents dels seus veïns pallaresos, urgellencs o cerdans?” El nexe d’unió, la llengua, és objecte de les anàlisis de Bastida i Sistac, mentre que l’apartat signat per Bertrana se centra en el món editorial i els mitjans de comunicació a Andorra.