Reportatge
Quaranta anys de recerca
Creat per la llei del 30 de juny del 1976, l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA) es prepara per celebrar els quaranta anys de recorregut. Temps per recordar el camí fet i, de pas, per obrir noves portes i pensar quin hauria de ser el paper futur
Quaranta anys de recerca
Aquest serà un mes de celebració per a l’Institut, que recordarà la trajectòria amb una exposició, documental i fotogràfica, que s’inaugurarà justament el proper dia 30, al vestíbul del Centre Cultural i de Congressos Lauredià. Però n’hi haurà més, explica el director de l’IEA, Jordi Guillament, de la posada en línia de La llengua catalana a Andorra, de Manuel Riera a una exposició sobre les allaus des del punt de vista científic (similar a la que el Cenma va dedicar als fenòmens dels aiguats i que es va instal·lar al Museu del Tabac). I un projecte que Guillamet acarona especialment però que encara ha de prendre forma: Geografies, una proposta de recorregut per diferents països del món que orquestrarà amb Albert Padrol, soci de l’editorial Altaïr. De moment, però, el projecte més proper és l’exposició, quaranta anys de camí recollits en quaranta panells.
Creat a l’empara d’una època convulsa
L’IEA va ser en bona mida producte del malestar polític que vivia l’Andorra dels setanta, amb les crisis de les ràdios i Fhasa i el convenciment que els veguers exercien un poder que no tenia gaire en compte els andorrans, amb decrets com el de relacions laborals i residències passives. Una inquietud que també va impulsar accions positives, recorda Guillament, a través de persones com Lídia Armengol, “una dona carregada d’energia i seny, que va pensar que l’element fonamental per a l’andorranització havia de ser l’ensenyament”. I entre les realitzacions, la creació de l’IEA, que havia de nodrir de coneixements sobre el país aquell primer grup de docents que el Consell enviava a les escoles (aleshores espanyoles i franceses) per explicar Andorra als alumnes.
Dues seus: Perpinyà i Barcelona
L’IEA obre, poc després de posar-se en marxa, seus a les universitats de Perpinyà i Barcelona. Molt activa la primera, de la mà de Jean Bécat, i d’on van sortint estudis de rellevància: sobre boscos, sobre clima i medi natural; també recerques històriques, o l’excavació de la Balma de la Margineda. A banda, recorda Guillamet, es van posar en marxa els diplomes sobre temes andorrans reconeguts per l’Estat francès i equivalents a llicenciatures: se’n van lliurar 26. A Barcelona l’IEA aconsegueix les complicitats de científics i docents de rellevància, com Badia Margarit, Josep Maria Bricall i l’arquitecte Oriol Bohigas.
Nou impuls a la dècada dels vuitanta
Si durant els anys precedents la seu de Perpinyà havia superat en activitat i dinamisme la barcelonina, a partir de mitjan dels vuitanta la situació es va capgirar. Van ser anys en què la Generalitat va posar en marxa la Casa de la Cultura Catalana a la ciutat francesa i va impulsar unes titulacions similars als DEA andorrans. A la seu barcelonina, ubicada al campus de plaça Universitat, va recalar precisament Guillamet, a qui Armengol va encomanar la tasca de donar-li més vitalitat. S’hi va estar entre el 1988 i el 1996. Uns anys en què sobretot es van centrar a donar suport a estudiants andorrans i a recerques, tesis i tesines de caire molt divers, de la cuina andorrana al segle XIX a la vall del Madriu.
Un organisme amb entitat jurídica
Al 1986 es va modificar la llei i l’IEA es va convertir en un organisme amb entitat jurídica pròpia, “una mena de parapública bastant independent”, explica Guillamet, que aleshores va assumir el càrrec de director. L’objectiu, convertir-lo en un centre de recerca de referència, amb la creació d’un centre d’estudis de ciències de la terra, un sobre biodiversitat (que més endavant convergirien en el Cenma) i el CRES, dedicat a la recerca sociològica. El centre barceloní es va reconvertir en un centre de documentació i biblioteca sobre temes andorrans. I el francès es va traslladar a Tolosa.
Una mirada enrere i una altra endavant
“Hem fet una producció científica important, hem aportat talent i ens hem convertit en una eina important per al coneixement del país”, valora Guillamet sobre les quatre dècades que acaben. A partir d’ara, pensa, els reptes passen per “implicar-nos més en la societat civil, ser útils per a les empreses” i connectar-se amb la Universitat d’Andorra.