Tema dur, somriure lleuger

A Un estiu a la fi del món, Casanovas aborda un dels temes, explica, que “més em commou, em preocupa i m’altera, que és el sexisme, el maltractament envers les dones, la violència que s’exerceix en tants àmbits”, la manera com la dona “es converteix en víctima de tantes maneres”. Des del control excessiu sobre l’altre que les adolescents perceben com una mostra d’amor fins al salvatgisme de l’ablació genital femenina. Qüestió que no defuig al relat: apareix com una de les moltes trames secundàries i petites històries paral·leles a la principal i recupera alguna història que va conèixer de primera mà.

Però no és una novel·la en absolut dramàtica, puntualitza. “Com que volia escriure, havia de ser aquest tema, però llegim per entretenir-nos, per ser feliços, així que volia que fos divertida”. Volia aconseguir allò que aconsellava Juan de Mairena, diu, “enseñar deleitando”. O sigui “colar un missatge però que arribi amb humor, no ser melodramàtica”.

Plantant cara

L’escenari de l’acció és un poblet de pescadors del sud de Catalunya on la protagonista se sent desterrada durant un estiu (d’aquí el títol) per decisió materna, després d’haver completat un curs escolar desastrós en tots els sentits. Allà, amb un pare que retroba, es fa adulta veient al seu voltant històries d’amors i desamors. El detonant creatiu del personatge va ser un episodi presenciat per l’autora: una joveníssima cambrera plantant cara sense embuts a un d’aquells pesats bavosos que pul·lulen pel món.

Però abans d’aquesta entrada en el món editorial, Casanovas ja havia fet molts passos. Entre els recents, va rebre un accèssit a l’última Nit Literària, al premi de novel·la curta Manuel Cerqueda. Abans havia estat guardonada en certàmens com el Contes que Compten, convocat per la biblioteca de Sant Agustí de la Seu (i on enguany actuarà com a jurat) o el Bus Exprés. Particularment il·lusionant aquest últim, explica, “perquè el meu pare va ser conductor de clípol”.

Casanovas es va posar a escriure amb trenta-cinc anys i dos fills petits probablement impulsada pel fet tant d’estar envoltada de nens com de tornar als orígens –resideix al petit poble d’El Ges–, després d’haver voltat per Barcelona i Alemanya. Treballa com a professora al centre d’autoaprenentatge del català d’Encamp. I com a lectora professional, per a l’editorial La Campana. “Després d’una vida de lectora, m’encanta haver aconseguit que em paguin per llegir”, explica amb entusiasme.

La primera feina, acabada la car­rera de filologia a la Universitat de Barcelona, la va trobar a l’Institut d’Estudis Catalans, escrivint entrades de diccionari. “Algú ho ha de fer”, riu. “I quan em van contractar a l’IEC va ser un subidón”. Allà s’hi va passar cinc anys, implicada en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana, una empresa d’enorme magnitud perquè pretén recollir totes i cadascuna de les paraules del català del segle XX, siguin normatives i correctes o no.

L’alturgellenca formava part d’un equip de deu lexicògrafs, amb tres coordinadors que els dirigien sota la batuta del responsable del diccionari, el catedràtic Joaquim Rafel. Per cada paraula a definir s’hi podia estar una o més setmanes: primer revisava l’aparició del mot a definir en les 3.000 obres literàries pacientment convertides en format digital pels becaris, i a partir de tots els usos trobats proposava les definicions. Una feina “intel·lectualment molt exigent” i que després d’uns anys és esgotadora, confessa.

Ara el diccionari li és útil a les classes que imparteix. Però per escriure ja prefereix opcions menys feixugues: de la narrativa juvenil ha saltat al gènere de la comèdia romàntica. Està en ratxa, adverteix.