“Crec molt en les façanes del còmic i l'Arca em tindrà al seu costat”

Aleshores, 390.000 euros per fer quines coses?

Doncs òbviament s’han de distribuir molt bé, començant per la inversió en les infraestructures, que s’ha de calcular molt bé. Al teatre de les Fontetes vam iniciar ja l’any passat unes millores necessàries, des de l’escenari fins a refer la platea o adquirir un piano. En general, filem molt prim i així, i amb la implicació de tots els actors culturals, aconseguim fer moltes més coses, fins i tot ampliar la programació.

Per exemple?

Per exemple amb el programa d’estiu. Tenim les Nits sense paraules, les Petites tardes d’estiu i les Nits als museus. Doncs per no solapar-nos amb els actes que organitza Cultura per als museus hem reconduït la proposta i convertirem carrers i places en escenaris musicals, un nou format que dinamitzarà la parròquia.

La partida més grossa?

És la d’Andoflora i el mercat de Nadal, que des de fa cinc anys s’ha quedat congelada en 105.000 euros. Abans es contractava una empresa externa, perquè hi ha qui pensa que externalitzar suposa estalviar; jo crec que al contrari i internalitzant hem aconseguit una programació augmentada. Per descomptat que no és mèrit de la consellera, sinó de tot l’equip de Cultura, i de saber implicar, com deia, tots els agents.

Abans parlava d’actes culturals que se solapen? Com és que segueix passant? Per què no s’organitzen millor?

En cinc anys he de dir que he vist una millora. Reconec que a mi també, com a usuària, em feia molta ràbia. Ara, amb l’Agenda.ad crec que està funcionant millor, que ens coordinem millor. Intentes conèixer la programació de totes les parròquies, les cites i festivals fixos que ja estan consolidats, com el Narciso Yepes, per no contraprogramar perquè és contraproduent per a tothom. On encara falla és en altres organitzadors que no podem controlar, com les fundacions o les entitats bancàries o ràdios musicals, perquè fins i tot amb l’ambaixada de França, que programa amb molta antelació, és fàcil coordinar-se. Però igualment hem millorat molt en aquests cinc anys.

Als departaments de Cultura, amb pressupostos molt ajustats, els ha ‘caigut’ ara la qüestió dels drets d’autor. Què suposarà, a efectes pràctics?

Nosaltres vam fer un simulacre per veure quin era l’import i quin l’impacte si s’aplicaven les tarifes aprovades per l’Sdadv i vam veure que representava una quantitat important, potser un dos per cent del pressupost, i perjudicaria la programació perquè els pressupostos globals dels comuns no s’apujaran. Així que ens preocupen els efectes. A banda, necessitem un sistema tarifari fàcil d’aplicar. No hi ha res clar. Per exemple: a les escoles de música com ho calcules? Per nombre d’inscrits? Perquè hi ha molts aspectes de l’activitat dels comuns que es veuen afectats. Som conscients que les administracions hem de respectar els drets d’autor, però sense perjudicar l’oferta cultural.

El saló la Massana Còmic, un dels vaixells insígnies, per què no acaba de quallar com a projecte de país? O no és així?

Jo crec que ja és un saló del país, que s’ha convertit en un referent nacional, igual que la Copa del Món de BTT.

Doncs perdoni, però sovint sembla que cadascú es limita a la seva parcel·la.

Aquí faré d’advocat del diable i diré que el que passa és que hi ha molta programació i no donem a l’abast. Jo m’emprenyo quan diuen que a Andorra no hi ha res. Jo podria no estar ni una nit a casa meva, sortir cada dia. Cada parròquia té una línia i a mi m’agrada anar a la temporada lírica a Sant Julià o a un concert del Colors de Música a Escaldes-Engordany.

L’Escena Nacional (de la qual el comú és patró, amb Govern i la Fundació Crèdit Andorrà) ha anat cert temps com sense rumb. Comparteix la visió?

Com en molts projectes, hi ha hagut moments d’incertesa, però finalment l’ENA serà el que els artistes del país vulguin que sigui, perquè ells en són la quarta pota. Quan hom no és protagonista del desenvolupament els projectes moren.

Les façanes del còmic són un tema dels de passar pàgina?

Jo no em quedo mai amb un no, sempre pico pedra, i crec en el projecte, innovador i que permetia consolidar la nostra marca com a parròquia del còmic i crear un eix d’Angoulême, Brussel·les, Barcelona, la Massana; un agermanament estratègic. Hi crec molt. I l’Arca sempre em tindrà al costat, però han de ser ells qui assumeixin el projecte. Entenc que per a ells va ser un cop molt dur, però fins i tot després d’haver de treure la del Corto Maltés hi va haver propietaris d’altres edificis que ens van proposar les seves façanes.