Art
Picasso: el minotaure i les dones
El geni malagueny protagonitza al Centre d’Art ‘Seducció i lluita’, una exposició que revisa la seva relació amb la figura femenina
Picasso: el minotaure i les dones
Sovint es va descriure com el minotaure que feia sofrir les dones –tantes– que van passar per la seva vida. Així és com s’autorepresenta Pablo Ruíz Picasso freqüentment a la seva obra, va recordar ahir Dolors Duran, comissària de la mostra Picasso. Seducció i lluita, que aquest vespre s’inaugura al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE) i que repassa, a través de 85 peces –litografies, gravats i ceràmica–, les set dècades de treball de l’artista. Un conjunt de peces on el fil conductor és precisament la figura femenina, tan present a la producció del malagueny. I un conjunt que s’ha articulat expressament per a la mostra, amb obres procedents de col·leccions particulars i el Museu de Mijas. Es podrà visitar fins al 24 de setembre.
Entre les innombrables dones que van passar per la vida de l’artista, les models. Elles, amb ell, el minotaure, protagonitzen la Suite Vollard (la dedicada al marxant Ambroise Vollard que tanta influència va tenir a les avantguardes), una de les sèries de gravats més cèlebres, creada per l’artista ja madur. Gravats d’aquesta sèrie formen part de la mostra, juntament amb els de la Suite 156, l’última gran obra de Picasso. Són obres, va recordar la comissària, on “aconsegueix la màxima expressivitat amb sols unes poques línies” però on alhora exhibeix “la màxima complexitat tècnica” assolida. En peces com la del bordell amb els voyeurs exhibeix per què és un dels grans gravadors de la història de l’art, amb Rembrandt i Goya, pels quals sempre va manifestar admiració.
Del 1901 la primera
Aquestes sèries, però, són la part final d’un recorregut per una mostra plantejada de manera cronològica, per permetre al visitant copsar l’evolució de l’artista entre el 1901, en què està datada la primera obra reflectida, i aquests conjunts tardans, fets a la dècada dels setanta per un artista ja nonagenari.
Comença el recorregut amb cinc litografies realitzades per l’artista amb motiu de l’obertura del Museu Picasso de Barcelona, cinc peces on va recuperar algunes de les obres primerenques. Les primeres, La espera (en algun moment també coneguda com La morfinòmana) i Nana, del 1901, dues teles que va pintar durant el segon viatge a París i on es barregen la pinzellada curta del puntillisme amb els colors del fauvisme. Aquesta part de la mostra reflecteix també el que va ser el període blau, amb una composició de mare amb fill te-nyida del característic vel blau de la tristesa, la melancolia, la misèria que va conèixer (i patir) en aquells temps. Després, el període rosa, on la temàtica s’endolceix, amb retrats com el de Benedetta Bianco, dona del també pintor Ricard Canals. I un dels arlequins que pul·lulen per la producció picassiana. Fruit, va recordar Duran, de les tardes que es va passar amb el poeta Guillaume Apollinaire visitant el circ Medrano, instal·lat a Montmartre, respirant aquella vida marginal i nòmada.
Salt a ‘Carmen’ i la ceràmica
El recorregut fa un salt temporal i es planta a les il·lustracions que el 1949 va fer per a Carmen, un encàrrec de la Biblioteca Nacional de França, on va fer alguna concessió a la imatge tòpica de l’Espanya profunda, però on sobretot va trobar la manera de desenvolupar la màxima expressivitat amb el mínim de línies, amb someres figures geomètriques, despullades de qualsevol altre recurs, segons va destacar la comissària.
Capítol a part per a la ceràmica, la part menys coneguda però no menys fascinant de l’obra del malagueny, la que després de molt de temps d’experimentació, des del primer contacte, a final dels quaranta, va dominar i va deixar que el seduís com a obra total que suma escultura i pintura.
I SI HAGUÉS PASSAT PER ANDORRA?
La relació entre Picasso i el Principat la va intentar establir la historiadora de l’art Conxita Boncompte a través de la tesi sobre la tela Pageses d’Andorra, pintada en una estada a Gósol. Hi ha possibilitat que el pintor hagués trepitjat les Valls? Duran, doctora en història de l’art i especialista en l’obra de Picasso, no es mulla. En tot cas, apunta, haurem d’esperar a veure què diu Rafael Inglada, investigador que s’està dedicant a resseguir la vida del geni dia a dia.