Reportatge
One: el fruit del Canòlich
Juanma Jurado, empresari de professió, músic per devoció i evangèlic de confessió, va treballar com a voluntari en el Canòlich Music Festival, la trobada de música cristiana impulsada per Pepe Chisvert entre d’altres. I es va dir: i per què no formar un grup al país?
One: el fruit del Canòlich
Sí, ha estat una mica culpa de mossèn Pepe”, riu Jurado, que aquest any es prepara per quedar-se sense vacances perquè la banda, batejada com a One, pugui debutar amb tots els honors el 10 de setembre, amb un concert a l’auditori Claror. El nom, explica, vol expressar “que som un en la fe, en la intenció de compartir valors; que som gent que venim de procedències diverses però compartim una mateixa visió del món i les mateixes ganes”.
Ell, Jurado, és un encampadà a qui se li va despertar el sentit espiritual, explica, quan el mossèn de la parròquia visitava l’escola. Després, als temps d’estudiant, a Tarragona, va conèixer la que avui és la seva dona des de fa més de vint anys, qui el va acabar d’encaminar. I allà, en una de les esglésies evangèliques tarragonines, va començar també una trajectòria com a músic que el va fer formar part de Tierra Prometida, una banda amb la que va recórrer Espanya i amb la que van sortir a ciutats com Londres.
Des del retorn a Andorra, però, ara fa nou anys, no havia mantingut una vinculació tan estreta amb la música. Fins al Canòlich, quan es va dir allò de “i per què no?” I va enrolar el nombre suficient de gent afí com per formar la banda. A ell, que toca la guitarra i canta la veu principal, s’afegeix Joan Carles Sampietro, també empresari i que ha passat per les aules de la Margineda com a professor de religió, que fa de baixista a la banda.
Un professor, un informàtic
La guitarra elèctrica està en mans d’Hèctor Pérez, professor de música i membre del trio Love It, una de les bandes més actives últimament al país: jazz manouche, liderat per Landry Riba i amb la veu de Carina Ventura. Carles Casal, informàtic de professió, és el bateria de One i Eva Gómez, la vocalista. A banda, compten amb la col·laboració en els cors de Sara Jurado, la filla gran de l’impulsor de la banda. Col·laboració puntual: quan li ho permeten els seus estudis d’infermeria.
“És cert que som un grup amb una orientació cristiana, que podem cantar en esglésies de qualsevol confessió”, declara el guitarrista i cantant; però igualment, puntualitza, el seu missatge va adreçat a qualsevol, “perquè en realitat el que toquem és el tema dels valors”. I finalment, recorda, “és música, només es tracta de canalitzar el talent a través de la música”.
De moment, han protagonitzat alguna preestrena: una de les misses joves oficiades per mossèn Pepe a la seva parròquia, on van actuar davant de prop de quatre-centes persones, recorda Jurado. “Amb permís de les maripilis, però tot va anar molt bé”, bromeja. Ara la meta és el concert del 10 de setembre, per al que ha convidat gent d’arreu –fins i tot de països tan allunyats com Suècia– aprofitant la seva pertinença a la Fraternitat Mundial d’Assemblees de Déu, organització que aplega esglésies evangèliques arreu del món, unes 350.000. A Andorra, indica, des de fa un any compten amb un punt de missió.
Però el del setembre no serà un concert confessional, puntualitza, sinó que estarà adreçat a tothom. “I només que hi hagi una persona a qui li arribi a dins, ja ens donem per satisfets per l’esforç d’organització”. El que volen, prossegueix, és “crear acord, no aixecar murs”. I, s’explica, “jo sóc en realitat antireligiós, és a dir, que penso que Jesús no va venir al món per parlar de religions sinó d’humanitat”. Tenir això en compte, confia, “és el que pot canviar la societat, amb petites aportacions diàries, i més en un món tal com està avui dia”.
Tornant al concert –que han batejat com a Reencuentro i plantegen com “una celebració”–, encara que ja estan component i preparant temes propis, de moment interpretaran versions d’alguns dels grups de música cristiana més reconeguts, com els australians Hillsong, Esperanza de vida o Rojo. Unes setmanes de treball intens per engreixar la maquinària perquè “anirem a mort a l’escenari, a deixar-nos-hi la pell”.