Reportatge
'La escoba' i altres nostàlgies
“Si yo tuviera una escoba” és, avui, més que una cançoneta per a la nostàlgia: és el mantra que repeteix tot ciutadà de bé cada cop que veu un telenotícies o obre un diari. Res que mai s’hauria imaginat Antonio Miquel Cervero, ‘Leslie’, quan la va compondre.
'La escoba' i altres nostàlgies
La escoba la vaig fer de la manera més innocent, però és cert que ara és més vigent que mai”, reconeix Leslie, el cantant de Los Sírex, formació que, en una aliança amb els antics rivals, Los Mustang, protagonitzarà el diumenge de la festa major laurediana, aquesta nit que s’ha convertit en una cita amb la nostàlgia dels seixanta. “Fins i tot em van proposar de regravar-la, però això em semblaria una aberració, un intent d’aprofitar-me’n”, assegura, per prosseguir: “ara, han de ser els joves els que han de gravar la seva propia escoba, i segur que serà quaranta vegades més llarga i més agressiva”.
Per descomptat que la cançó formarà part del repertori que cantaran tant ell com Santi Carulla, vocalista i únic membre en actiu de Los Mustang. Temes que van del Que se mueran los feos a Muchacha bonita i les innombrables versions que Carulla i els seus van fer als seixanta i setanta del pop-rock internacional, dels 500 miles de Peter, Paul and Mary al Yellow Submarine de The Beatles. “I en molts casos vam vendre’n molt més que els originals”, puntualitza Carulla. Home, per cert, que fa dècades que viatja pel món amb passaport andorrà: es va casar amb una pubilla del país i tenen casa a Arinsal.
Tant una banda com l’altra havien estat habituals dels escenaris andorrans en aquells temps daurats. La primera actuació de Mustang al país, recorda Carulla, havia estat al Refugi, a Escaldes, a principis dels seixanta, per passar sovint pel Bay-Bay lauredià i “cinc-centes mil vegades” per les festes majors. Cervero també va cantar sovint al Principat. “Recordo un dia en particular, no em preguntis l’any, que va caure un xàfec impressionant i estàvem preocupats amb tant equipament elèctric, però la gent seguia allà, sota els paraigües i jo vaig dir, ‘doncs per pebrots si vosaltres no marxeu jo tampoc’, va ser impressionant de veure com t’estima la gent”.
Un antic ‘enfrontament’
Si érem rivals? “Jugàvem en dos equips diferents, érem com el Barça i el Madrid”, recorda Leslie. “Però la música és entranyable i uneix fins i tot allò que és difícil d’unir. De totes maneres, en Santi i jo sempre vam tenir un rotllo molt simpàtic”. Carulla recorda que ambdues bandes eren “les més significades del moment” entre els pioners del pop-rock espanyol, “i per això la gent des del principi hi va voler veure un enfrontament, però mai va arribar la sang al riu”, en fa broma. De fet, ell va començar com a cantant de Sírex i després va fitxar per la competència: “Em va convenir perquè a Mustang els van oferir gravar un disc”.
És clar que amb el temps els antics companys de files van viure un dels moments àlgids a l’escena musical del país veí: van ser teloners de The Beatles al mític concert a la Monumental. “A l’Espanya del moment tots els grups els imitaven, tots n’eren més o menys uns succedanis, nosaltres no, perquè a mi m’agradaven els Rolling; i crec que per això van dir ‘que vinguin Los Sírex’, perquè no fan res de The Beatles”. Va ser un moment àlgid de la seva carrera? No ho posa en dubte. “Però mira que una setmana abans ni se sabia si es faria, crec que es va aconseguir perquè hi va haver moltes pressions. I nosaltres estàvem allà, amb el grup més important del món”. Els van fer de teloners però a penes van poder escoltar quatre cançons: havien de sortir corrent cap a un altre bolo aquella mateixa nit, contractat molt abans, a Cornellà. “Va ser un dia simpàtic”. I el que sí que recorda: “Ja es deia que hi havia mal rotllo entre Lennon i McCartney, però jo vaig veure companyonia a l’escenari”.
D“un tal Elvis” a Bowie
Entre les fites que addueix Carulla, la d’haver estat els primers a portar a Espanya la música que sonava fora, des de “quan es començava a parlar d’un tal Elvis” fins a introduir al mercat espanyol David Bowie a partir de versions en castellà, que era el que en aquells moments exigia el públic. “A partir del 65 i 66 gent com Los Brincos o Los Bravos ja van començar amb temes propis, però fins aleshores el que tenia molt èxit comercial eren les versions; ja dic: en veníem més que els originals, vam ser un fenomen”.
Com, tornant al principi, el fenomen de La escoba. Un tema en què Leslie admet que no creien. “Ens la van endinyar” després d’haver aconseguit un èxit amb la mateixa Qué bueno, qué bueno amb què Conchita Bautista va quedar a zero en Eurovisió. “Jo vaig fer una lletra senzilla, innocent, i després van dir que era la primera cançó protesta”.