“A Espanya som massa catalans i a Catalunya, massa espanyols”

Doncs expliqueu-nos què és La Gran Pegatina, per què el vau posar en marxa i com va.

Començo pel final: va super bé. Va ser una aposta, sempre havíem estat set i sempre havíem volgut ser un dia una big band, portar més cantants, un violinista, un vídeo-jockey. Enguany els astres es van conjuntar al nostre favor i des del gener que hem creat una família molt xula i es nota en concert que hi ha una química tremenda entre els catorze que som a l’escenari. Funciona fantàsticament, la llàstima és que s’acaba el 15 d’octubre perquè li vam posar data de caducitat.

I per què?

Perquè nosaltres som La Pegatina i això, un projecte. Després sí que sortirà un DVD del directe.

En aquell documental que es va fer sobre el grup, un de vosaltres confessa que al principi ningú no n’hauria donat ni un euro i, mira, tretze anys. Què us queda de la Pegatina Sound System?

Ni jo, ni jo hauria donat res. Però sempre hem cregut molt en el projecte, encara que no sabéssim tocar, ni que fos per les ganes que en teníem. I sempre hem visualitzat molt bé el camí a seguir, anant poc a poc, mai no ens hem passat de velocitat. El que ens queda són les ganes de treballar, de tenir molt morro, de fer feliç la gent, aquest punt espontani.

Recordem els inicis.

Nosaltres som tres nois de Montcada i Reixac que ens vam trobar fa tretze anys i ens vam posar a tocar... sense saber tocar. En principi per passar l’estona, però també tocàvem al metro, a la plaça de la Catedral, al carrer, a qualsevol racó. De cop i volta la gent s’enganxava a la nostra manera de ser. I vam créixer fins a ser set. Tot va anar fluint.

Vau aconseguir que us fes un cop de mà gent com Manu Chao o Amparanoia?

És gent que admiràvem i que se’ns va anar creuant pel camí. Ens miraven: “mira els críos”. Hem après de gent que feia anys que estava a la indústria. I quan veus que pots fer una col·laboració amb ells, és un somni més acomplert.

Com va anar la relació amb Manu Chao?

El Rubén, el nostre guitarrista, i Manu Chao es van conèixer fa molts anys. En Rubén n’és el fanàtic número u i es va crear una relació. Li vam ensenyar el primer disc i ell li va dir “vine a l’estudi, que farem una cançó plegats”. I al segon, igual. Ens va donar quatre consells de retocs finals que van anar molt bé.

Us considereu hereus de Mano Negra?

Sí, i de Dusminguet. Són els nostres referents màxims per a tot el grup. Després a alguns els agraden més Los Chichos o més bandes més roqueres.

No hi ha gaires bandes espanyoles que hagin fet una gira per la Xina.

Cert, la projecció internacional que tenim és molt bèstia. Hem fet gira per 25 països, de Xina i Japó a Canadà, i ser molt coneguts a Holanda i Bèlgica. Només he vist quelcom de similar amb Ska-P, però els passa igual que a nosaltres: que a Espanya no obtenen molt ressò mediàtic. Ells per la censura, perquè tenen lletres molt polítiques, molt socials, molt reivindicatives, i nosaltres perquè per a Espanya som massa catalans i per a Catalunya, massa espanyols.

Ho sentiu, això?

De vegades. És clar, cantem en molts idiomes, a la gent li agrada etiquetar i nosaltres no ens sentim ni d’un lloc ni d’un altre. Ens sentim molt nòmades. A casa ens consideren i respecten, no em queixo, però sí que és cert que hi ha grups que acaben de començar i obtenen més ressò que nosaltres. Però bé, quan anem a tocar a un festival a Holanda, se’ns oblida, no importa, només fem la nostra música.

Justament pensava treure el tema de la diversitat de llengües que empreu.

Sempre he pensat que a totes les escoles d’Espanya s’haurien de facilitar una mica de coneixement de totes. L’únic problema que hi ha és falta de respecte i tolerància i això se soluciona coneixent. Entre les reformes escolars i que tenim els mitjans més manipulats d’Europa, per bancs i partits polítics, al final la gent no té opinió pròpia. Llavors cada dia som més tontos i ens creiem tot el que diuen. Si la gran majoria de catalans anéssim a Espanya i a l’inrevés, coneixeríem de primera mà el que passa. Ens hem d’obrir i no tenir tants prejudicis.

Com us sentiu després de fer saltar 20.000 xinesos?

A ells els flipa Occident. Imagina’t que no tens manera de comunicar-te amb el públic més que amb gestos i que els gestos signifiquen allà coses totalment diferents, així que només podíem donar la música i els nostres moviments, i amb això fer-los saltar ens semblava increïble.

En més de deu anys, cap moment especial?

Cada moment és un esglaó més, cada sortida de disc, o el primer cop que vas al Viñarock o a l’Arenal Sound i de sobte hi ha 60.000 persones més que et coneixen.

I ara què? la Supermegagran Pegatina?

[Riu] No, no crec; el pas següent serà Amèrica Llatina i poder fer l’estiu aquí i l’estiu allà; i seguir coneixent països. Ens en falten molts per conèixer i, al final, La Pegatina per a nosaltres és una aventura.

Vas jugar amb Pau Gasol, segueix la relació?

Vam jugar al Barça amb ell, dels 12 als 15 anys. Després ell va descobrir el grup i va flipar i de tant en tant, quan traiem una cançó, fa un tuit. Sempre li diem “a veure si t’enrotlles i fas servir una cançó en un entrenament”.