L'estocada final, amb Salseta

Sant Julià, explica, és el poble on han actuat sense interrupció durant més temps. “Ells diuen que des del 1984, però jo crec que és des d’un parell d’anys abans, no tinc documents però m’ho diu la memòria”. Amb ells vol dir el comú, que enguany l’ha fet protagonista del llibret amb el programa de festa major. “En altres llocs hem actuat des de fa vint-i-cinc anys i molts han anat caient, en molts casos per la crisi”, recorda. Però Sant Julià és un bastió que es manté ferm. “Hem vist passar generacions, ara vénen a ballar els néts, però veiem que la gent jove s’enganxa molt amb les nostres cançons”.

Fugint de les versions fàcils

La nit de dimarts promet un repertori basat en les clàssiques de la formació creada als setanta al Poble Sec barceloní. “Nosaltres som alegria i farra, som els que posem l’estocada final a la festa”. Defineix la Salseta com “una orquestra de ball que sempre ha mantingut un segell característic”, és a dir, “sempre hem fugit de les cançons de l’estiu, que seria el més fàcil, allò a què tothom s’apunta”. Ells, reconeix, també fan versions, però ni La Macarena ni Georgie Dann, “si fem versions són rebuscades”. A banda dels temes propis. “I també tenim una manera molt planera d’entendre la relació amb el públic, de provocar la gent perquè balli”. És una filosofia que, diu, va crear altres formacions allà als vuitanta que els seguien, van crear una petita escola.

Ara el que prolifera, opina, són els grups de versions, “però sols per a la gent jove”, mentre que les orquestres clàssiques han quedat “una mica carrinclones” i limitades a un públic bastant gran, mentre que hi ha una franja, de la trentena a la cinquantena, bastant desatesa en les festes majors. Un problema creat pels programadors públics no gaire ben assessorats.

En aquestes dècades d’assistència obligada a la festa laurediana han vist com el poble mateix anava canviant. “Recordo que tocàvem a la plaça quan el Centre Cultural no estava fet, el vam veure créixer, fins i tot van actuar un any en un escenari que estava pràcticament sota l’estructura mentre l’edifici estava en plena construcció”. La festa de Sant Julià, creu, “diria que és la més grossa de tot el Pirineu català, és molt potent el que passa aquí”. Els primers anys “ens implicàvem tant que sempre acabàvem tots junts allà al pub aquell que hi havia en una borda, o al bar de davant”. Ara, admet, s’han fet una mica grans per aguantar tant. A canvi, s’han fet un públic fidel a través de les generacions.

Com se sent ara, a punt de baixar dels escenaris? “Em sento bé; la banda m’ha donat alegries, també alguns moments tristos i complicats, però domina la part positiva: haver donat alegria a tanta gent, haver-los fet ballar i saltar”. Fins i tot, assegura, se sent més complagut d’haver animat aquelles festes on es trobaven davant d’un grapat de persones en principi apagades que d’haver fet saltar 80.000 persones al Moll de la Fusta que ja estaven entregats des de bon començament.

I ha viscut moments especials, entre els quals destaca la celebració dels 30 anys de Salseta al Poble Sec, “perquè vam reviure el que passava en aquella Barcelona en plena Transició i en els mateixos espais on vam començar”. Però a Andorra, puntualitza, “també hem viscut molt bons moments, amb aquelles actuacions que s’allargaven fins que veies sortir el sol”.

AMB SOPA

: UNA FELIÇ COINCIDÈNCIA

La Salseta tancarà una nit iniciada per Sopa de Cabra. Feliç i “simbòlica” coincidència, reconeixia fa pocs dies Gerard Quintana, perquè Escribà va ser home decisiu en els inicis de la banda gironina: va ser la discogràfica de la Salseta qui va editar els primers quatre discos de Sopa. Una decisió presa per Escribà després que Josep Thió li donés la primera maqueta que havien gravat. “N’havien venut com un miler, en un bar, una xifra que és una bestiesa”, recorda el cantant dels del Poble Sec. Li va agradar tant “que em vaig passar tot l’estiu amb ella sonant al cotxe”.