“Hi ha gent a qui li sembla que fem música molt moderna”

Què trobarà el públic avui?

Fem un repertori de música italiana del segle XVII, amb cançons d’amor i desamor d’aquest període. Són peces força populars a l’època, i també n’hi ha algunes de desconegudes que hem rescatat. És un repertori meravellós.

Què té la música del barroc perquè s’hi especialitzin?

La bellesa de les melodies i la retòrica. M’agrada molt la poesia de l’època i com els compositors descriuen i espremen cada paraula. Fan que aquesta música sigui única. A més, amb la veu tens moltes possibilitats de jugar. La música del barroc em permet veure on tinc els límits com a cantant.

Com els condiciona la tiorba a l’hora de triar el repertori?

Era l’instrument rei de l’època. Moltes cançons estan fetes especialment per ser cantades amb la tiorba. De fet, els músics tocaven la tiorba i cantaven alhora les cançons.

Aquesta imatge recorda els cantautors actuals de folk.

Hi ha gent a qui li sembla que fem música molt moderna, que podria ser música actual. I és veritat perquè les harmonies no són excessivament complexes i a l’oient no li resulta estrany. I la manera de cantar també hi fa. Al barroc no existia encara una manera de cantar impostada com passa a partir del segle XIX.

Destaquen de vostè que sap transmetre, interpretar.

Les cançons són de l’època anomenada dels afectes. Tenien el lema que menys és més i buscaven la precisió de la paraula. Busca commoure l’oient amb la mínima pompositat.

Amb quina actitud s’ha d’interpretar una obra del barroc?

T’has d’oblidar del teu ego vocal. No has de pensar que has de fer una línia perfecta del cant. Has de ser humil i empàtica amb el text de la cançó.

Parlen d’amor?

Sí, la majoria. I normalment aquest amor no és correspost.

Treballen a partir de partitures facsímils.

Què els aporta?

Saber que estàs fent exactament el que volia el compositor. Sovint eren sacerdots els que transcrivien les obres de l’època i de vegades canviaven el text perquè trobaven paraules que els semblaven massa explícites.

Amb Jesús Fernández Baena tenen la seva pròpia discogràfica. Què els va dur a crear-la?

Havíem presentat alguns projectes a discogràfiques grans i sempre et condicionaven molt en funció del mercat. Nosaltres estàvem molt segurs del que volíem. I ens està anat molt bé. Hem gravat ja cinc discos i a la tardor traiem el sisè.

Què hi trobarem?

És un disc d’àries i duets de Francesco Cavalli, amb el contratenor català Xavier Sabata.

Alhora fan investigació.

Naveguem molt per biblioteques virtuals, però també anem a les físiques. He estat, per exemple, a la del Vaticà. Són moments inoblidables. Quan descobrim peces bones que no ha escoltat ningú des del segle XVII fa molta il·lusió.

Com la música antiga encara pateix els efectes de la crisi?

La cultura ara mateix és una prioritat nul·la per als polítics en general. Es nota amb el pressupost dels festivals. N’hi ha que han hagut de desaparèixer o que sobreviuen només amb el 20% del pressupost que tenien. Afortunadament tenim molta feina passats els Pirineus.

Quin paper juga el Festival de Música Antiga dels Pirineus?

És un festival molt bonic perquè el director aposta per llocs molt petits, únics i inoblidables. De vegades només hi caben 40 o 50 persones. Això fa que amb les entrades del públic no es pugui sostenir, però hi creu. És un festival molt necessari.