Reportatge
El vell rocker Villaró
Com a “pur divertiment”, sense pretensions, però el cas és que Albert Villaró finalment s’ha deixat atrapar pel seu vessant musical i vet aquí que s’ha convertit en el baixista de la Nova Companyia Instrumental, reedició d’una veterana banda de la Seu.
El vell rocker Villaró
Es van (re)estrenar al juliol, amb un parell de bolos per l’Alt Urgell; un dels quals en el marc de la Torre Solsona. Però el que podia haver quedat en una aventura estiuenca sembla que tindrà més recorregut: de moment ja tenen en perspectiva una actuació a l’Ateneu de l’Alt Urgell, el dia 21, i una altra a la festa major d’Estamariu.
La Nova Companyia Instrumental, explica l’escriptor en funcions de baixista, és un grup històric de la capital alturgellenca, una de les bandes que es van formar a la dècada dels setanta i que ara es refunda. “És una formació de pop-rock pirinenc, una cosa bastant curiosa”, amb la qual els integrants, els veterans i els acabats d’incorporar, com ell, no tenen cap altra intenció més enllà de “passar-nos-ho bé”.
A Villaró aquesta possibilitat d’enfundar-se en públic el vestit del vell rocker que, confessa, sempre s’ha sentit, li va arribar com solen ser aquestes coses, “xerrant, xerrant”, en el concert d’homenatge a Alfons Carrillo, un dels membres fundadors de la banda dels setanta. La seva afició i formació musical sempre havia estat present a la seva trajectòria: s’havia fet palesa per exemple en novel·les com La primera pràctica o en l’encàrrec del Govern d’Andorra d’escriure el llibret de l’òpera El somni de Carlemany, amb música de Sergio Rendine i que, dit sigui de pas, continua inèdita i sense que mai se n’hagi sentit a parlar. No obstant això –tornant de la digressió–, que s’hagi decidit a agafar el baix en una formació de pop-rock és tota una novetat que segurament no tenia planificada. “Tenia un baix per casa, sí, però només per jugar.” En realitat, adverteix, “no és que sigui un gran baixista, més aviat sóc dolent, però hi poso voluntat”. I afortunadament, hi afegeix, “és un instrument que pots tocar encara que tinguis un perfil molt baix, no exigeix cap virgueria”. El cas és que incorporar-se al grup li ha resultat una experiència “estimulant i molt divertida”.
La banda la integren Xavier Canut al saxo, Enric Garcia als teclats, Francesc López (bateria) i Juan Carlos López (guitarra i veu), als quals es va afegir recentment una joveníssima vocalista, Júlia Marsà, que d’alguna manera els va facilitar la decisió de pujar de nou als escenaris. “És una banda de llarga trajectòria que després d’un silenci de dècades es torna a posar en marxa, amb aquesta jove pirinenca que té una veu excepcional”, assegura Villaró.
De moment, es mouen amb un repertori de versions de clàssics dels seixanta, setanta i vuitanta, amb algun tema propi. Villaró no s’ha posat a la tasca de compondre, com va fer amb El Pont d’Arcalís, on és l’autor de les lletres de l’últim disc, La Seca, la Meca i les valls d’Andorra. Però sí que és l’autor de la traducció d’un dels temes de Francis Cabrel que interpreten. De moment, arrodoneixen el repertori; després, potser debut a Andorra.