Reportatge
Tancar el cercle
“Nosaltres ens hi deixàvem la pell; els joves d’ara potser tenen més talent però menys il·lusió: la societat els diu que la cultura és secundària.” Josep Martínez Reinoso pren la batuta a la Jonca, on va començar. Intentarà insuflar a la nova promoció aquella il·lusió.
Tancar el cercle
Martínez Reinoso (Escaldes-Engordany, 1986) va formar part de la primera promoció de la Jove Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra, la Jonca. Alumne de l’aleshores Institut d’Estudis Musicals (IAEM) en el moment d’accedir al nou projecte que posava en marxa Gerard Claret, s’hi va estar prop d’una dècada entre els intèrprets. “Fins que em van fer fora, per dir-ho així; vaja, que ja era massa gran i vam pensar que millor m’integrava a l’ONCA.” En el concert de Meritxell, la cita habitual dels intèrprets novells amb el públic del país –enguany, el dia 18 vinent– es repartirà la batuta amb Claret, el titular, com a director convidat. Com s’hi enfronta? “Amb molta il·lusió pel que té de reconeixement a la meva feina fins ara, i pensant en la responsabilitat, és jugar a casa”, explica.
Martínez Reinoso, especialista en música antiga –està ultimant la tesi al voltant del repertori ibèric del segle XVIII i estudiant l’aparició dels concerts com a esdeveniments de diversió pública en aquell segle–, dirigirà la part del repertori dedicat al barroc. “La Jonca no n’és especialista, però es tracta d’introduir aquest llenguatge més antic, que els joves tinguin l’experiència en música dels segles XVII i XVIII que té la seva tècnica particular”.
Martínez Reinoso va començar a estudiar música amb vuit anys. Violí, amb Jordi Albelda. Per què aquest instrument? “No ho sé, probablement perquè ell, que és molt bon pedagog, m’ho va saber transmetre.” L’escaldenc, que va rebre un dels premis nacionals a l’estudi atorgat pel Govern el 2005, va cursar els estudis superiors a l’Esmuc barcelonina, “on vaig entrar en contacte amb tots els estils, del jazz al flamenc, però el que em va enganxar va ser la música antiga”. Potser, reflexiona, per la part de recerca que incorpora, la feina prèvia a la interpretació, que suposa buscar com s’han de tocar unes notes escrites fa segles, en quin context històric es van crear. “Si ho entens, gaudeixes molt més” en el moment de l’execució.
Ara, després de l’especialització de tres anys a Colònia, està acabant el doctorat a la Universitat de la Rioja, on es va llicenciar en història i ciències de la música. Mentre, segueix amb una trajectòria com a intèrpret (és màster en violí barroc) que el porta a col·laborar amb formacions especialitzades alemanyes i espanyoles, en aquest cas, com els Vespres d’Arnadí. També va fundar l’Ensemble Il Nobile Diletto, a banda de ser músic habitual de l’ONCA.
Els primers anys
El violinista s’estrenarà, doncs, el 18 a l’Auditori Nacional al capdavant de la Jonca, un projecte que va veure néixer. “Érem una generació d’estudiants de música de corda amb moltes ganes de fer coses i en Gerard [Claret] va canalitzar aquesta il·lusió”, recorda. Amb ell, la segona generació Claret, Àlex Arajol, Francesc Planelles, Elies Porter, Sílvia Garcia o Mireia Planas, que també van acabar integrant-se en una ONCA cada cop més autòctona.
Del pas per l’orquestra juvenil destaca moments com tocar a París, a l’ambaixada d’Andorra: una de les primeres oportunitats d’exportar-se. “I el fet de treballar amb la gent de l’ONCA, professionals que ens podien transmetre coses que no es fan al conservatori, l’experiència d’algú que es dedica a fer concerts.” Però, reconeix, per damunt de tot, li ha quedat gravada la companyonia: “En període d’assaigs estàvem tot el dia junts, era un període de convivència, un minimón.”
Ara es posa al servei de la nova generació. “Sembla que els han dit que de la cultura no es pot viure, que és secundària, i no pensen a dedicar-s’hi; em sap molt de greu i intentaré convèncer-los del contrari, dir-los que la cultura és l’única cosa que queda d’una societat, la resta és caduc.”