Reportatge
L'Andorra de les onze claus
Andorra, com a país, en onze dates, onze esdeveniments, perquè propis –si els cal– i forans s’aclareixin. Un gra de sorra, el que posen Oliver Vergés com a autor i Josep Dallerès com a editor (ANM), perquè es deixin de dir bajanades fruit de la ignorància.
L'Andorra de les onze claus
No pot ser més explícit el títol del petit volum: Història d’Andorra en onze claus. Que podrien haver estat set o catorze, puntualitza Vergés, historiador terrassenc que ha centrat les seves recerques en el comtat d’Urgell –i forma part de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell–, amb les conseqüents ullades al Principat. El treball –que es presenta en el marc de la Setmana del llibre en català que se celebra a Barcelona amb estand del Govern i les associacions d’editors del país i del Pirineu– va ser un encàrrec de Dallerès, qui va fer un “seguiment constant” de com avançava la feina de l’historiador.
Llibres d’història del Principat, recorda Vergés, n’hi ha uns quants, però aquest està projectat amb un propòsit molt didàctic, de ser concís i molt entenedor. “Avui en dia, per sort o, generalment, per desgràcia, Andorra està de moda, surt molt als mitjans de fora i queda clar que no és suficientment conegut com el país ha arribat fins aquí”, considera l’autor. Qui exemplifica el que diu referint-se al procés sobiranista català, on alguns se sorprenen que Andorra no s’hi mostri clarament a favor: “Per descomptat, demostren que desconeixen la realitat andorrana i la neutralitat històrica” que rarament ha trencat. En comptadíssimes excepcions, recorda Vergés, “i es van escaldar, així que van tornar a adoptar aquesta idea de neutralitat” que no sempre s’entén frontera enfora.
Un d’aquells moments en què la màxima es va veure alterada és el 1748, una de les dates clau que articulen el treball. Un capítol que glossa “de com els andorrans mantenen el seu model polític propi després de la guerra de successió hispànica que va estar a punt d’acabar amb l’Andorra nascuda el 1278 i de com Antoni Fiter i Rossell redacta un compendi anomenat Manual Digest que ha de servir per mantenir la independència d’Andorra”.
Gènesi d’una entitat política
La història que proposa Vergés comença a l’edat mitjana, deixant de banda “aquella història anterior a la gènesi de l’entitat política que aquí analitzem”, adverteix en la introducció. Així, comença amb les primeres mencions documentals i el capítol on “els habitants de les valls del Valira destrueixen el castell comtal de Bragafolls, evitant així la senyorialització del territori i mantenint vincles directes entre caps de casa i senyor”.
A partir d’aquí desfilen ordenadament –amb una àmplia bibliografia de suport– el 1133, amb la compra dels drets feudals sobre Andorra; el 1208, data del matrimoni entre Ermessenda de Castellbò i Roger Bernat II de Foix (després de repassar aspectes com l’heretgia càtara i les tensions internes a Urgell i les dates dels Pariatges). Per saltar al 1419 i la creació del Consell de la Terra i així fins al 1993. “En realitat podria dir-se que són deu més una dates clau, deu més la de la Constitució, que posa la cirereta per entendre el moment actual”, considera l’autor.
Són onze (o deu més una) però podrien haver estat més, o menys. “Ens hem limitat als moments més importants però segur que ens han quedat moltes coses al tinter que alguns consideraran importants, però el que hem intentat és agafar allò que explica què és Andorra com a entitat política i com hem arribat fins aquí”, puntualitza l’historiador.
De la lectura d’aquestes dates Vergés conclou que “queda reflectit que molt sovint els andorrans no han participat en la seva història, en pocs moments juguen un paper protagonista i, en canvi, molt sovint el curs de la història s’ha decidit fora del seu territori”. Així, considera, “no semblaria conseqüència obligada d’aquestes circumstàncies que la construcció d’un país acabés arrelant com ho ha fet”.