reportatge
Abans de les bruixes
“Aquí les penjaven”, com deia Robert Pastor. Però abans que l’ofici es criminalitzés, pels volts de final del segle XIV, metzineres, curanderes o dones sàvies ja actuaven per tot el Pirineu. Josep Maria Palau Baduell rescata la memòria d’algunes.
Abans de les bruixes
El bisbat d’Urgell a l’inici del segle XIV (a través de la visita pastoral de 1312 a 1315), tesi doctoral de Palau dirigida per Ignasi Baiges (responsable de l’última edició del Politar) i qualificada cum laude, treuen el nas algunes de les –diguem-ne– bruixes més reconegudes per aquestes contrades a principi del segle XIV. Com Sibil·la Fical o Arcavella, ambdues veïnes de la Seu. Cinc apareixen als documents examinats per Palau, que recullen la visita pastoral que va realitzar a l’Urgellet (territori que incloïa Andorra i la Seu) Guillem de Rocabertí, arquebisbe de Tarragona. Uns documents conservats a l’Arxiu episcopal de Vic –pels quals ja havia passat la mà de Susanna Vela per expurgar les referències a Andorra– i que són un dels dos únics testimonis de visites similars en territori català, unes visites que examinaven els costums, la moral i el seguiment dels preceptes religiosos de membres de la cúria i feligresos, així com l’estat dels béns de l’Església.
Entre les faltes, pecats i anomalies, les pràctiques del que després es consideraria bruixeria en uns temps on la cacera encara no s’havia començat a acarnissar amb aquestes dones. Aquesta Arcavella seria una de les més cèlebres metzineres o curanderes a la comarca –o sortílega, que és com se la defineix–, segons es desprèn dels testimonis recollits per l’arquebisbe entre els veïns. D’ella li van explicar que era sortílega pública, especialista a guarir nens. Amb unes tècniques per conjurar que queden reflectides als documents estudiats per Palau. En un cas, “agafa una mena de palangana de ferro que posa davant del nen i la pica amb cendres, de manera que si aquestes queden damunt és que té molt de mal”. Per foragitar aquestes dolences infantils, els col·loca les mans damunt el cap mentre recita una fórmula: “Fort era aquest caregat en bon loc havetz acoregut.” O bé se serveix de brases i ganivets amb mànecs peculiars, de nou per tractar amb cendres.
Les enigmàtiques ‘cireres’
També cura una malaltia aleshores anomenada cireres – algun tipus de gra o pústula, es pregunta l’autor de l’estudi– dient tres paresnostres i tres avemaries i trencant cireres amb els dits coberts amb un drap fi, “perquè amb les ungles no faci cap lesió ja que seria molt dolent”. Al temps, pronunciava les paraules que ajudarien a curar: “Així s’apag lo teu mal com aquestes brases s’apaguen.”
En altres pràctiques documentades de fetilleria recollides en aquestes contrades, hi havia la d’agafar una pinta vella i un ou “qui sia post a diyous ho a dimartz” i posar-lo sota un terròs de terra que es fa trepitjar al pacient amb el taló. Suposadament, quedaria guarit del mal, no especificat als documents. I un conjur per endevinar el futur que consistia a agafar un cabell i lligar-lo a un fus que feia girar sobre una escudella, a la qual li havia fet una creu.
“El fenomen de les endevinadores, conjuradores, sortílegues, fetilleres, etcètera, estava ben estès a la diòcesi d’Urgell”, resumeix l’historiador, que apunta que “era força corrent i la gent utilitzava aquests serveis assíduament, com hem comprovat amb el cas d’Arcavella”.
No obstant això, en aquells moments, a començament del segle XIV, si bé l’Església no veia amb bons ulls les pràctiques, tampoc no les perseguia activament ni hi ha constància que imposés cap càstig. Res a veure amb el que es desfermaria a final de la centúria, l’inici de la terrible cacera de bruixes que s’allargaria durant més de dos segles.
De fet, puntualitza el també historiador Pau Castell, que va centrar la seva tesi en la bruixeria al Pirineu, ni tan sols el concepte de bruixa havia realment aparegut. “Els deien fetilleres, metzineres, conjuradores, però no bruixes: aquest concepte ja va lligat a la cacera.” Ni tan sols en aquell moment els càstigs que els imposava l’Església eren gaire severs: alguna multa o la vergonya pública a la porta de l’església. “No serà fins després, cap a final de segle, que s’endureix el discurs i les comencen a veure com a aliades del diable, agents del dimoni, com vinculades a l’heretgia”.