'Peccata minuta'

Aquest concubinat recurrent entre els clergues però que es donava també entre els feligresos i que és comú a tot l’Urgellet, tenia un clar reflex a les parròquies andorranes, tema en el que ja s’havia endinsat la també historiadora Susanna Vela, qui havia examinat els mateixos documents a Visites pastorals a la diòcesi d’Urgell. L’exemple de les valls d’Andorra (1312-1314), article publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els historiadors recaven casos com el del rector de Santa Coloma, que al desembre del 1312 feia trenta anys que convivia amb una dona. És clar que entre els veïns li seguien la veta: hi havia en Bernat Calbó, que tenia una concubina “posada a casa” després d’haver expulsat la dona. I a cal rector d’Ordino la situació és problemàtica: ara no té dona, diuen els testimonis del moment, però n’havia tingut dues que li havien proporcionat dues filles. Ara, una d’elles, casada, viu a casa del capellà, qui no deixa que el gendre visqui a casa. I aquest, emprenyat amb la situació, un dia va rebentar la porta.

Els quatre fills del rector

A Canillo, el rector té quatre fills de la Berenguera i, a més, segons denunciaven els testimonis, aliena béns de l’Església, és a dir, els ven o lloga. I a Sant Julià el mossèn té la Guillelma i dos fills. I Guillem de Rocabertí es troba amb situacions similars al llarg dels anys següents, si fa no fa: a la Massana el clergue Arnau de l’Aldosa té concubina, com Arnau de Tor. I així entre religiosos i laics.

Amb tot, la situació no era percebuda com a excessivament greu, considera Baduell, si ens atenem a les penes que els imposen: a penes unes multes econòmiques “i ni tan sols els diuen que han d’abandonar el concubinat”, cosa que fa pensar a l’investigador que la finalitat de la multa era més recaptatòria que reparatòria.

De fet, hi havia ofenses considerades molt més greus, especialment que no complissin amb els seus deures. En aquest sentit, els documents recullen la mala praxi del capellà de Sant Miquel de Pal, que en tornar d’un viatge a Montserrat va ser abordat per un dels seus feligresos qui el reclamava per anar a confessar el pare, al llit de mort. El capellà ho va deixar per a l’endemà i el bon home, Ramon Torner, va morir sense els sagraments: imperdonable perquè el difunt no tenia garantida la vida eterna.

Aquest comportament era més greu, a ulls de la societat d’aleshores, que el concubinat, reitera Palau, que no els escandalitzava especialment. “De fet, ha quedat aquell dit de tota la vida: la majordoma al capellà no només li fa el menjar”, ironitza. “Als feligresos no els interessava tant amb qui vivia el capellà com que complís amb les seves obligacions i visqués al poble, on era molt necessari, perquè en una població analfabeta també els feia de notari”.

Tampoc per al visitador eclesiàstic el concubinat semblava representar una falta molt greu. De fet, ni tan sols els obligaven a abandonar-la, apunta Palau a la tesi. Més li interessava, com als feligresos, el compliment de les obligacions: del rector de Sant Tomàs de Calbinyà es van queixar que era un mandrós i no feia les misses que tocava. O la cura dels llocs sagrats: al cementiri de Sant Nicolau de la Seu, on s’enter­raven els pobres, es van queixar perquè estava mal tancat i no feia gaire un porc havia desenterrat el cos d’un infant.

La investigació de Guillem de Rocabertí també va posar de manifest corrupteles com que el capellà de Canillo hauria obtingut el lloc pagant al bisbe d’Urgell o que Arnau Guillem, canonge de la Seu, va pagar a la cúria romana per fer-se amb el càrrec. Cosa de la que també és acusat el mateix Ramon Trebailla, bisbe d’Urgell. Un pecat, el de simonia, que afectava tots els nivells del clergat si bé, puntualitza Palau, “no era una lacra tan estesa”. Tampoc la usura, encara que apareixen acusacions contra canonges de la Seu.

I entre els vicis mundans, el joc: també canonges de la Seu apareixen referenciats per jugar a daus “a les places i llocs deshonestos”. I el bisbe Trebailla, que semblava no tenir mesura a consumir begudes alcohòliques.